SOBRE MI
(C) 2017 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  PÓgina personal disponible des de marš de 2000. Nova ediciˇ gener 2016.
Sóc de Vic, i ho seré sempre. Encara que la meva vida ha transcorregut a Barcelona mai no oblido que vaig néixer el 1953 al cor de la Catalunya de la postguerra i que, si volgués ser més precís, hauria de dir que vinc d’un lloc inexistent. Quan tenia 7 o 8 anys, un diumenge al matí vaig acompanyar el meu pare a visitar un taller de lutieria. No sé la raó que ens hi va portar, ni exactament on era. Recordo perfectament, però, la llum que entrava per la finestra, els instruments penjats i amuntegats, el so del violoncel que estaven provant i, sobretot, aquella olor inconfusible el record de la qual m'ha acompanyat sempre. Avui estic convençut que aquella atmosfera va condicionar bona part del que he desitjat, he fet i he estat. Vaig estudiar violí i viola al Conservatori de Barcelona. Els darrers anys ho vaig fer amb Xavier Turull. Escoltant el seu Guadagnini vaig aprendre a distingir matisos i atributs qualitatius en la sonoritat dels instruments. Mica en mica em vaig adonar que m'interessava la interpretació, però encara m'interessava més el propi instrument, que l'he vist sempre com un objecte viu. Crec que em passava més hores mirant el violí que tocant-lo i durant la meva època d’estudiant  crec que mai vaig arribar a veure'm a mi mateix com a violinista professional.  La meva atracció per la literatura violinística anava creixent en la mateixa mesura que creixia la fascinació per un objecte que continuo considerant com una de les creacions més reeixides i afortunades de l’ésser humà. Vaig llicenciar-me en psicologia clínica i vaig treballar durant molts anys en àmbits sempre relacionats amb la comunicació. Paral•lelament continuava viu el meu interès per l'organologia en general i els cordòfons en particular. Un dia de l'any 1985 vaig rebre una trucada. Era un conegut meu que m'explicava que un parent seu havia mort. Entre les seves coses havien trobat un violí. Es va adreçar a mi per tal que l'orientés sobre l'estat i la qualitat de l'instrument. Me'l vaig endur a casa. Tenia signes evidents d'haver estat molts anys tancat dins el seu estoig. Les seves cordes, encara de budell, estaven totes trencades. Havia estat construït per un lutier de París a mitjans del segle XVIII. Vaig cercar el nom d'aquell autor en tots els diccionaris de lutiers, en totes les publicacions que tenia a l'abast i vaig preguntar tothom. Ningú no en sabia res. I va ser precisament aquest fet el que em va fascinar... Havia tingut a les mans molts altres instruments antics, però no havia experimentat fins aleshores aquella sensació. No era l'antiguitat, no era la qualitat constructiva ni sonora de l'instrument. No era la seva bellesa ni el seu so. El que em va fascinar fou el miracle de la pervivència . Aquell missatge que m'havia arribat d'un lutier francès totalment oblidat em va donar la clau, em va explicar moltes coses, i em va fer reviure sensacions i emocions que venien de molt lluny. Va ser aleshores quan vaig comprendre que tenia una tasca pendent. Cap a principis dels noranta, quan les circumstàncies personals m’ho van permetre, vaig posar fil a l’agulla per tal de satisfer allò que gairebé podria qualificar de somni infantil i que havia esdevingut un projecte de vida. Mitjançant un gran esforç personal, l’ajut d’algunes persones entre les que he de destacar la meva família i l’admirat lutier José Ángel Chacón Tenllado,  mestre i amic, vaig poder passar a l’acció i començar el meu propi camí com a constructor. Quan actualment dic que el primer violí em va costar més de quaranta anys de fer-lo, crec que no és una afirmació exagerada. Tinc la sort de viure i treballar al cor de l'Eixample de Barcelona i m'identifico plenament amb el seu esperit. La passió pel detall, la sensualitat de les formes i el seu asimètric concepte de la perfecció i la bellesa, sempre present en els artesans del modernisme, els considero també part fonamental del meu mestratge.  Recentment he decidit repartir el meu temps de treball entre Barcelona i Beseit, un petit i preciós poble de la comarca del Matarranya, vinculat també als meus orígens.  A Beseit hi he traslladat una part del meu taller i això em permet moure’m actualment entre la Barcelona modernista i el contacte amb l’encisadora i feréstega bellesa dels Ports.    Com a lutier em centro en la construcció del violí i la viola. Són els instruments que puc imaginar, construir i fer sonar. Puc provar-los personalment en tots els registres i per a mi això és important. La meva formació en el mètode científic m'aporta elements per separar el gra de la palla i no entrar en les esotèriques explicacions que hom dona a fenòmens que poden explicar-se perfectament des de la mecànica, l'acústica i la tècnica constructiva. Aquesta visió més científica no m'impedeix, però, creure profundament que els violins tenen ànima (no la d'avet, sinó l'altra). I que aquesta ànima té molt a veure amb les persones que l'han creat i l'han ajudat a créixer.