Encenalls  -  VINC D’UN LLOC INEXISTENT
Sempre m'ha sorprès una mica la importància que atorguem al lloc on vam néixer, al lloc on "vam veure la primera llum". El  DNI, nucli i essència de la nostra identitat administrativa, encapçala les nostres dades personals amb un "Va néixer a...". Per altra banda, és de tots coneguda la polèmica que suscita, en determinades ocasions, la manca de dades fefaents referides al lloc de naixement, quan es tracta de persones que ja no hi són i que han tingut una reeixida existència. Aleshores sorgeix la disputa per atribuir-se la paternitat o maternitat geogràfica del personatge, com si fos més important l'instant del naixement que tot allò que va succeir abans i després. Implícitament, sembla que acceptem que el fet d'haver nascut en un determinat lloc, crea una mena de cordó umbilical, de tal manera que el nou ésser rebrà l'aliment de la seva població d'origen i aquesta, alhora, romandrà amb l'esperança que aquest nou projecte de la natura, esdevingui notable i contribueixi a fer una mica millor el món. Si és així, en reclamarà la seva autoria.  Si, contràriament, el nounat es converteix en un monstre o, simplement, en un capsigrany, caldrà mirar cap a un altre cantó... Per què ens fixem en el lloc de naixement i no, per exemple, en el lloc on fórem concebuts?. O en el lloc on fórem gestats... o en el lloc on vàrem pronunciar la primera paraula, o vam donar el primer pas... O el lloc on vam tastar el món, en el primer any de la nostra vida.... Probablement no existeix altra raó que la purament administrativa: el metge "aixeca acta" sobre el fet del naixement i el lloc on s'ha produït resulta per a tothom, normalment inqüestionable. No puc deixar de pensar, però, que seria molt més bonic que les nostres dades personals, al DNI, vinguessin encapçalades per un "Fou concebut a Vilassar de Dalt",  "Va caminar de quatre grapes a Torroella de Montgrí", o "Fou alletat a l'Esquirol". El meu DNI diu que vaig néixer a Vic. Sempre que he de referir-me a la meva terra, explico que sóc de Vic. Vaig néixer a l'Aliança i m'he sentit sempre vigatà. Però també és cert que, si haguéssim agafat qualsevol dels altres criteris que acabo d'esmentar, la bandereta per assenyalar la meva vinculació primera a la terra, no la clavaríem a Vic. El fet és que em van portar a néixer a Vic, però ni els meus pares hi vivien ni, un cop nascut, m'hi vaig quedar a viure. Vivíem, això si, ben a  prop... La raó per la qual jo mateix he anat ignorant progressivament el lloc on vaig passar els primers anys de la meva vida, el lloc on molt probablement vaig ser concebut i, amb tota seguretat, gestat, és perquè aquest lloc, ni es pot visitar, ni figura en els mapes. La colònia tèxtil de Còdol Dret va veure desmantellar la seva fàbrica i desallotjar els seus habitants l'any 1964, després de 102 anys d'existència. Les aigües de l'embassament de Sau van anar colgant les seves pedres i amb elles totes les suors, tots els afanys i totes les il·lusions de les persones que hi havien treballat i hi havíem viscut. Pocs anys després quan, en alguna ocasió, les aigües de l'embassament baixaven molt el seu nivell, permetien encara donar una fantasmagòrica passejada pel carrer Sallent. Poc a poc, Còdol Dret va passar a existir únicament en el record d'aquelles persones.  És per això que jo vinc d'un lloc inexistent... Vaig viure a Còdol Dret només fins als tres anys, moment en què els meus pares van decidir marxar a Barcelona. Però els tres primers anys de vida són molt  importants per a tothom. Els records que en tinc, com passa sempre amb els records preverbals, no són seqüencials, sinó icònics. Són com imatges esgrogueïdes d'una antiga col·lecció de cromos guardada en un calaix. Quan ara, cinquanta anys més tard, obro aquest calaix i repasso les meves imatges mentals, puc escoltar novament el soroll ensordidor del canal de la fàbrica, puc veure els fanalets de paper amb els que anàvem a rebre els reis de l'orient a les portes de la colònia i puc experimentar el terror de veure'm amb el meu petit tricicle, baixant sense control pel carrer Sallent, que menava al riu Ter. Puc veure el meu pare, jugant a futbol al capvespre d'algun dia festiu, en el petit espai a l'entrada de Còdol, que a mi em semblava immens. Puc tornar a sentir aquell fred i veure'm a mi mateix preguntant-me per què no rajava el càntir que teníem per beure. Òbviament, no disposàvem d'aigua corrent i el càntir, a l'hivern, no sempre rajava, perquè el fred glaçava l'aigua. Puc veure el meu avi tocant l'acordió, amb la seva pipa a la boca. Puc veure l'església de Sant Salvador i la Font Fresca, on anàvem a omplir el càntir. Puc veure els galliners, al darrere de les cases i les bicicletes del pare i la mare. Puc visitar mentalment el petit establiment de comestibles, recordar la imatge -que no el so- d'aquell aparell de ràdio que ens feia pensar que hi havia quelcom més, passades les portes de la colònia. I puc veure amb tota claredat aquell cel nocturn, farcit d'estels, com no l'he vist mai enlloc més. Curiosament -i, per altra banda, amb tota lògica- no tinc cap record d'allò que era substancial en aquell micromón: el treball i la fàbrica. No recordo haver estat mai a l'interior de la fàbrica i tinc la ingènua i profundament errònia imatge que, a Còdol Dret, sempre era diumenge. Perquè només recordo els diumenges... aquells diumenges que els meus pares em portaven a punta de dia al seu llit, per embotir-me entre ells. I des d'aquest privilegiat observatori contemplàvem plàcidament com entrava el matí i, de tant en tant, els ratolins que corrien per damunt de l'armari que hi havia al davant. D'aquella època no n'he tingut mai cap fotografia, llevat de la postal que reprodueixo, que em permetés recordar la colònia, els edificis, el carrer Sallent i el carrer de Baix. A les poques que m'han arribat, encara que fetes a Còdol, gairebé només hi apareixen persones. I per tant, si vull recordar, no tinc altre ajut que l'esgrogueïda col·lecció de cromos que romanen a la meva memòria visual i emocional. Algunes vegades m'havia preguntat, ja de gran, com devia ser la vida a Còdol Dret. Aquell altre Còdol que jo no vaig conèixer. Aquell Còdol on no era diumenge i  en el que homes i dones treballaven 10 o 12 hores diàries, sis dies a la setmana. D'aquell Còdol, com he dit, no en conservo imatges visuals, però si auditives. Algunes etiquetes escoltades als meus pares, anys després: les metxeres, les continues, les cardes,  les borres, l'escrivent, el Sr. Montserrat, l'amo....' Fa pocs dies vaig rebre un paquet postal. Me l'enviava la meva estimada cosina Concepció, de Roda de Ter. Era un llibre que acaba de publicar-se i va pensar que m'agradaria tenir-lo. El títol: Còdol-Dret, Vida d'una colònia industrial (1862-1964). L'autora: Raquel Castellà, una jove estudiant d'història que acaba de veure publicat, per l'Ajuntament de Les Masies de Roda, el que inicialment va ser el seu treball de recerca, quan feia el Batxillerat. Aquest treball ha rebut diversos guardons i finalment, s'ha convertit en un valuós document, disponible per a tothom. El treball de Raquel Castellà fa una repassada als 102 anys de vida de la colònia, contemplant tant els aspectes més tècnics, com ara el procés d'elaboració tèxtil, la distribució de tasques i els canvis resultants dels avenços tecnològics. Contempla també els aspectes històrics, com les diferents etapes en la gestió de la fàbrica i la superació dels moments crítics que representaren la Guerra Civil o les inundacions de 1940. I contempla també aspectes socials i antropològics, com ara els moviments migratoris, la distribució de tasques a la fàbrica, les diferències salarials per raó de sexe, les relacions entre la direcció i els obrers, sense oblidar l'esbarjo i la vida quotidiana a la colònia. He llegit el llibre tot repassant les febles petjades que resten a la meva memòria. Moltes idees, moltes imatges i moltes sensacions s'han despertat. Imagino que a la majoria de lectors que van estar vinculats d'alguna manera a la indústria de Còdol els interessarà especialment tot allò referit a la fàbrica. Per a mi, que tinc amb Còdol una vinculació essencialment emocional, el llibre ha significat l'oportunitat de reconstruir una mica els meus orígens i admirar una mica més la capacitat d'aquelles persones per superar dificultats i per construir benestar i felicitat al seu voltant quan, pràcticament, res no era d'ells. Fins i tot a les llars més humils que puguem considerar avui, el centre de gravetat, es troba a la pròpia llar. A Còdol Dret -i a les colònies tèxtils, en general- el centre de gravetat de cada llar, es trobava a la fàbrica. La Raquel ho explica en algun lloc del llibre: quedar-se sense feina era, també, quedar-se sense casa. El material gràfic que inclou el llibre m'ha permès, també, retrocedir 50 anys en el temps... He pogut tornar a veure el canal de la fàbrica, el carrer Sallent, la senyora de la botiga de comestibles, amb la seva balança Berkel, que recordo perfectament. He tornat a veure la porta de la colònia, per on arribaven aquells reis de l'orient, amb uns regals que devien ser tant magres com esperats. He repassat minuciosament totes les fotografies, totes les persones i, en un lloc força amagat, he trobat el meu pare, tocant el saxo. També he vist el Sr. Daufí, un home ancià i flac, cobert sempre amb una boina. De menut li havia sentit dir al meu pare que el Sr. Daufí havia estat el seu mestre de música (un mestre de música en una colònia tèxtil, on tota la vida girava al voltant de la fàbrica!). Probablement, gràcies a aquell home, el meu pare ha estat músic tota la seva vida i, per tant, molt probablement, gràcies a aquell home, avui construeixo violins. El treball de recerca que fan els joves al Batxillerat  és la primera oportunitat per fer una tasca d'investigació rigorosa i útil per a altres persones. En aquesta ocasió, a l'encert de l'autora cal afegir-hi l'encert de l'Ajuntament de Les Masies de Roda. Promoure l'edició d'aquest llibre significa posar-lo a l'abast de moltes persones i evitar que el resultat d'un esforç excel·lent i valuós, resti relegat a l'arxiu escolar. I aquesta és, sens dubte, una iniciativa digna de tot elogi. El treball que ha fet la Raquel és impagable. La seva decisió de furgar en les seves arrels i mirar cap a Còdol Dret, segurament marcarà una fita important a la seva vida. De moment, ha estat un autèntic regal per a totes aquelles persones que ens costa una mica explicar d'on som, perquè venim d'un lloc inexistent.   Barcelona, 15 de juny de 2006
(C) 2017 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  PÓgina personal disponible des de marš de 2000. Nova ediciˇ gener 2016.