Encenalls  -  UN COLLAGE TOT RECORDANT GEMA NOGUERA
Escric això en els primers dies d’un octubre de mandrosa tardor, quan es compleixen exactament deu anys de la darrera conversa amb Gema Noguera. Com solíem fer en les nostres estades a Beseit, abans de deixar el poble camí de Barcelona, la meva dona i jo vam aturar-nos aquella tarda d’octubre del 2008 a l’Antigua Fábrica Noguera. Aquest espai d’art i cultura, que era alhora el seu taller de creació, havia estat la concreció d’un vell somni que Gema havia pogut materialitzar set anys abans, en el 2001. Gema estava treballant, com sempre. Ens va rebre amb alegria, amabilitat i entusiasme, com sempre. Vam recórrer amb ella, per enèsima vegada, tots els espais de la galeria, com sempre. Jo em vaig quedar, un cop més, embadalit contemplant cadascun dels elements i detalls que atorguen un encant particular al recinte, com sempre. I, com sempre, vam fer petar la xerrada, aquest cop –ho recordo nítidament- vora la porta d’accés, sota l’antiga làmpada de plat, al costat del llum de teula... I vam parlar de com estàvem, dels fills, dels projectes, dels fets de l’estiu que havíem viscut i dels colors de la tardor. Com sempre. Però aquella tarda vam trobar Gema especialment comunicativa. En algun moment i a peu dret, vam passar el llindar dels temes tòpics i ens vam endinsar en l’espai dels neguits, dels dubtes, dels temors que ens tenallen, de les grisors de la vida. Ens va parlar de la cara oculta que comporta tot projecte amb vocació d’arrelament i persistència, com era el seu. Ens va parlar de les “barreres invisibles” que es configuren a la vida quotidiana en un poble petit, de les generals i de les particulars, les que li afectaven a ella, pel seu tarannà, per la seva procedència i per la seva ascendència. Va ser la conversa més llarga i qualitativament més intensa que segurament havíem tingut mai, malgrat la nostra coneixença de molts anys. I, en algun moment de la conversa, com una espurna, se’m va acudir fer- li una petició tal com m’havia vingut al cap. En aquell temps, la meva dona i jo érem propietaris d’un local que havia albergat, uns cent anys abans, un dels molins d’oli del poble. L’havíem adquirit molts anys abans amb la idea d’adequar-lo algun dia, mantenint i respectant les preexistències. El local es troba al carrer de la sèquia i, encara que des del carrer no es pot veure res de l’interior, tots els visitants solen aturar-s’hi al davant atrets per una antiga rajola de ceràmica que encapçala la porta i en la qual s’hi llegeix “Molino de Haceite”.  Encara que en aquell moment, a l’any 2008, ja havíem decidit que per diverses circumstàncies no endegaríem el projecte, la nova visió del miracle creat per Gema a la fàbrica, l’admiració pel seu talent com a interiorista i l’accessibilitat mostrada en aquell moment, em van fer demanar-li que, en una propera visita al poble m’agradaria molt que donés una mirada al local del molí. Somiar és gratis i sentia una enorme curiositat per com interpretaria i imaginaria ella, aquell espai. Ens va dir que no el coneixia i ens va preguntar també, si coneixíem la seva casa. Hi havíem passat mil vegades pel davant, però mai no hi havíem entrat. Així que ens vam emplaçar mútuament: en el nostre proper viatge a Beseit ens trobaríem a casa seva i visitaríem després el local del molí. I construiríem, entre els tres, castells a l’aire. Ens vam acomiadar càlidament i aquell dia vaig tenir la sensació que comprenia una mica millor l’obra de Gema Noguera. Mai no ho vam poder fer. Poques setmanes després vam conèixer la seva mort, als 43 anys, esdevinguda al seu espai de treball, entre pinzells i tubs de pintura rics en aquella gamma preuada de vermells, ocres i terres, tan presents a la seva obra.  . . . . . . . . . . . . . . . Beseit és un preciós poble situat a la riba del Matarranya amb una població lleugerament decreixent, per sota dels 600 habitants. La seva localització, al llindar interior on arrenca el massís dels Ports, el seu regust medieval i el fet de gaudir de la proximitat de tres rius d’aigües nítides que serpentegen per racons bellíssims, li atorguen un atractiu singular.  La seva riquesa hidrològica va convertir Beseit en un pol important de la indústria paperera durant dos segles. De les nou fàbriques que havien arribat a funcionar, la darrera en abandonar l’activitat fou el complex industrial Noguera, l’any 1978. Gema havia nascut a Barcelona l’any 1965, filla d’Ernesto Noguera i Rosa Maria Trinxet, propietaris de la fàbrica. Després d’una primera infantesa al poble per la vinculació dels pares amb la fàbrica, als dos anys van anar a viure a Barcelona, on Gema va fer els estudis. I en aquest punt me la puc imaginar fent als seus pares la pregunta que crec que hem fet tots els nens i nenes que hem tastat la netedat de l’aire, el paisatge, les aigües de Beseit i el sentiment de llibertat durant els nostres llunyans estiuejos al poble: “per què no ens quedem a viure aquí?”... I quan tenia 17 anys, va decidir fer-ho.  Va prendre la determinació de construir el seu futur a Beseit, tant en el pla personal com artístic. A Beseit contrauria matrimoni uns anys després i pujaria les seves dues filles. I des de Beseit, a partir del 1987 inicià la seva activitat professional presentant públicament la seva obra. Beseit i, per extensió, la comarca del Matarranya, a mitjans dels vuitanta no tenia encara la projecció pública que té actualment. La forta embranzida del turisme experimentada en els darrers anys l’ha convertit en un pol d’atracció que aleshores es reduïa, en bona mesura, als apassionats de la muntanya o a aquells que hi tenim arrels. El poble era més poble. I des d’aquesta evidència podem preguntar-nos per les raons que podien impulsar una dona molt jove, inquieta, somiadora i talentosa, a recórrer un camí invers a l’habitual en les persones de la seva edat. Tots aquells que tinguérem la sort i goig de conèixer-la, crec que podem albirar nítidament les raons d’aquesta decisió. . . . . . . . . . . . . . . . La visió que podem tenir d’un poble qualsevol visitant-lo de vacances pot ser molt diferent a la que podem tenir si hi muntem la nostra vida. Viure en un poble petit comporta l’acceptació de determinades circumstàncies, la valoració de les quals pot tenir un component molt subjectiu en cada persona. Mentre que la vitalitat d’una gran ciutat no difereix substancialment en funció de l’estació de l’any, a un poble petit aquesta diferència és molt acusada. I encara que avui, Internet i les comunicacions en general fan que les distàncies siguin menys distàncies i les informacions puguin arribar arreu, la mera contemplació de carrers buits durant dies i una certa sensació d’aïllament en algunes èpoques de l’any, crec que són inevitables. L’altre gran factor que cal assumir i gestionar és la dificultat per mantenir els llindars necessaris i desitjats de la intimitat o de l’anonimat. En un poble petit on tothom coneix tothom, allò que fem –o allò que no fem- és susceptible d’estar subjecte a judici, sigui o no explicitat.  I a aquests trets que podrien ser aplicables a qualsevol poble petit, caldria afegir-ne d’altres més específics atenent al lloc i la persona. Els dubtes o contradiccions identitàries pròpies dels municipis de zones limítrofes, per raons de llengua i cultura. El fet de ser la filla dels propietaris de la fàbrica paperera i la inevitable percepció de pertinença a una classe social distinta. I, finalment, la dedicació a una activitat artística aparentment desvinculada dels hàbits, necessitats i afanys del comú de la població. Gema Noguera se sentia molt de Beseit. Era una dona de pensament obert, tolerant, cosmopolita, però amb unes sentides arrels al Matarranya. Defensava la cooficialitat del català i emprava indistintament el castellà, el català barceloní del qual s’havia amerat en els seus anys de formació i el català local, amb els seus modismes i expressions més genuïnes. Era una dona somiadora i creativa, alhora que valenta i visionària. El seu insòlit trànsit de la ciutat al poble crec que s’ha d’entendre com la cerca d’un  espai creatiu inspirador des d’on desenvolupar un projecte artístic personal. Però no només això. Gema sentia una gran atracció i admiració pel que durant molts anys havia estat la indústria paperera. Feia poc temps que la fàbrica dels pares havia deixat definitivament l’activitat i estic convençut que, més o menys conscientment, se’n va anar a Beseit amb la idea, potser encara embrionària, de donar una nova vida a aquell espai.  . . . . . . . . . . . . . . . Des de 1987 Gema Noguera, paral•lelament a la seva producció, va anar teixint una xarxa de complicitats amb el món de la creació plàstica.  Estic convençut que el seu anhel no es reduïa a la seva trajectòria professional sinó que contemplava una contribució important al llançament cultural de la Comarca del Matarranya, que comptava ja amb un nucli molt reeixit a la població de Calaceit, considerada la “capital cultural” de la comarca. El poble de Beseit, molt afortunat quant al seu entorn natural, podria esdevenir tanmateix un centre d’atenció i d’inspiració per a artistes i creadors.   Gema va col•laborar amb Ràfols-Casamada el 1989 en un taller de pintura al castell de Vall-de-roures. En aquesta població hi va col•laborar reiteradament en anys següents durant les Mostres d’Art i Artesania. En aquells anys anteriors a l’obertura de la pròpia galeria va exposar en altres punts del Matarranya com el Molí de l’Hereu (Ràfels), el Museu Joan Cabré (Calaceit) o el claustre medieval Virgen de la Fuente (Penarroja de Tastavins), a més d’exposicions a Saragossa, Terol, Tarragona, Tortosa i Logronyo. Molt interessada pel procés d’elaboració del paper, tan rellevant en la seva història familiar, va rebre formació al Molí Paperer de Capellades durant els estius de 1997 i 1998. D’aquesta experiència en surt una sèrie de collages que presentarà a Barcelona, Madrid, Palma de Mallorca, Saragossa i Milà.   A partir de 1989 comença a presentar obres conjuntament amb la ceramista Dominique Goffard, artista uruguaiana també resident aleshores a Beseit. I també juntament amb Dominique l’any 2001 duen a terme la rehabilitació i condicionament dels baixos del que havia estat la fàbrica paperera familiar. Així neix la galeria Antigua Fábrica Noguera, com a espai dedicat a galeria d’art, centre de cultura i taller de Gema. Actualment l’obra de Gema Noguera, adquirida per particulars o empreses, està escampada per Espanya, França, Alemanya, Holanda, Suïssa, Itàlia, Portugal, Gran Bretanya, Estats Units i Japó. I, naturalment, el visitant de les poblacions del Matarranya podrà trobar mostres de la seva obra en destacats espais públics, alguns dels quals ella també va contribuir a imaginar i vestir des de la seva vessant d’interiorista. . . . . . . . . . . . . . . . Durant aquests dies en què el record de Gema és més present, em cau a les mans una entrevista recent a Hubertus von Aneluxen. El prestigiós filòsof i crític d’art ens recorda que “l’art, si serveix per a alguna cosa, ja no és art”. L’art només serveix a l’art, i la seva utilitat rau únicament en la potencial capacitat de modificar la manera de veure i entendre el món en aquelles persones que estan receptives a copsar-lo. Des de la meva perspectiva personal, l’obra de Gema Noguera se’m presenta amable i críptica al mateix temps. Amable perquè es presenta sense estridències, conjugant llums, colors i textures de manera harmoniosa, fins i tot en el caos. Hi ha un ordre exquisidament ordenat, en el desordre. Alhora, crec que l’obra demana de l’espectador un exercici interpretatiu que no és fàcil. He tingut sempre la sensació que hi ha un missatge potent, hàbilment codificat a través de l’abstracció i la reducció a la síntesi de la síntesi; un missatge que emana d’un esperit convuls i que neix amb la imperativa necessitat d’expressar-se. En l’evolució de la seva obra hi trobem elements obsessivament presents. Elements que ens interpel•len sovint mitjançant la contradicció o la dicotomia. Els esquelets de peix, les espines, omnipresents en les obres de la primera època i pràcticament convertides en segell personal de l’artista. Un element de la natura que s’associa al rebuig, a allò inservible, que menystenim i llencem, però que és, alhora, essencial i nuclear. Però les espines, a l’obra de Gema llueixen també la seva simètrica bellesa i esdevenen, ja sigui en suspensió o penjades, suggeridores de sentit, orientació, concordança o divergència. La plenitud o la buidor en les sèries que presenten recipients: el misteri expressat en l’espai buit. O tal vegada ple, però ocult el contingut a l’espectador. Recipients que se’ns presenten corporis, aparentment accessibles, però alhora misteriosos. I també sempre presents, de forma explícita o implícita, les sèries numèriques. Les característiques sèries de l’1 al 10 tan presents, de vegades més protagonistes que altres, a les seves obres. Però aquesta seriació la trobem també més implícita en el nombre d’elements que componen una obra i, fins i tot, en els títols. Les subtils referències al temps i la vinculació al passat són també força presents a l’obra de Gema, que destil•la en el concepte de “Memòria”. També aquesta mirada un punt nostàlgica la trobem en els seus collages, on s’amalgamen sovint objectes minúsculs (imperdibles, botons, cartrons, bitllets, bocins de tela...) per compondre delicades  i suggeridores vies d’expressió plàstica. La presència de les sèries numèriques la trobem de forma recurrent a partir del 2000 i, paral•lelament, la presència de l’escriptura assèmica: elements que esdevindran ja absolutament característics en la seva obra. Aquests grafismes, reiteradament presentats, han renunciat al significat per convertir-se en significat per ells mateixos.  Perquè la bellesa d’un text pot emocionar, despullat de llenguatge o idioma, i comunicar simplement per la seva presència, orientació o paper exercit en el diàleg entre elements, colors i textures. . . . . . . . . . . . . . . . Intento gratar en la memòria cercant el moment que vaig conèixer Gema i no el tinc del tot clar. Sí que recordo, però, el primer cop que vam mantenir una conversa. Devia ser pels voltants del 87, quan feia ben poc que s’havia establert definitivament al poble. Era l’estiu i ella havia exposat algunes obres seves al recinte del Palau de Beseit. Obres en les quals hi eren omnipresents les espines. Confesso que en aquell moment no vaig captar el seu significat més enllà de la representació d’un objecte gens característic de l’entorn on ens trobàvem. Ens va parlar força de la seva nova vida al poble però, sobretot, de l’enorme atractiu que sentia per l’evolució estacional dels colors a l’entorn del Matarranya. De la bellesa dels faigs i pollancres a la tardor, i de les rogenques sargueres a l’hivern. I més enllà de les trobades intermitents coincidint amb les nostres visites al poble en conservo alguns records icònics que solien parlar-me de la seva presència.  Recordo aquells rinxols negres saltironejant dins d’un Panda vermell, d’un cantó a l’altre del poble.  Recordo la visió dels pots amb pinzells arrenglerats a la vora del finestral, al que fou el seu primer espai de treball en arribar a Beseit, a casa seva. Era la casa més pròxima a Catalunya de tot el nucli urbà. L’última casa del poble, és a dir, la primera.   Recordo la imatge d’un xiprer menut, acabat de plantar, arran de paret i al costat de la porta d’entrada a la seva casa. I a ella, posteriorment, explicant-nos el significat de benvinguda que representava un xiprer a la porta d’una casa. El xiprer era un arbre carregat de simbolisme, per a Gema. Anys després en plantaria també un a l’accés al seu taller/galeria, a l’Antigua Fábrica Noguera.  I recordo quan, a la tardor de 2002, preparàvem conjuntament l’obertura de l’exposició “De la natura al so”. La galeria acollia una col•lecció de gravats de la meva dona, l’Àngels Graells. Era obra gràfica inspirada en el meu treball de violer. Per aquesta raó vaig col•laborar contribuint a crear una certa atmosfera al local aportant fustes, encenalls, eines de treball, patrons, peces a mig treballar...  Vam tenir durant aquells dies moments per parlar de les simetries i asimetries de les espines, de les formes dels instruments, de les nostres inquietuds, interessos, preferències i manies. I vam poder veure de prop l’entusiasme, l’amor, l’energia, el positivisme i la il•lusió que dipositava Gema en tots els seus projectes.  . . . . . . . . . . . . . . . 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10... Pel que he pogut saber, aquesta seriació que trobem reiteradament a l’obra de Gema, amb un grafisme inequívocament personal, contindria un sentit homenatge al seu pare, una figura nuclear i molt  venerada per ella. La necessitat de comptar fins a deu abans de dir determinades coses, de fer determinats judicis  o de prendre determinades decisions, sembla que era un consell que li havia escoltat al pare sovint, al llarg de la seva vida. Han passat deu anys des que Beseit i tots aquells que la coneixíem, admiràvem i estimàvem, ens vam quedar sense Gema. I deu anys sembla que dóna una perspectiva suficient per a que cadascú faci la reflexió sobre allò que va representar la seva figura per a Beseit i per al Matarranya; sobre quin és el seu llegat, la seva empremta i de quina manera la terra, les institucions i les persones hem estat capaços de  mantenir-la viva.  Entenc que entre els esforços necessaris per mantenir en el temps la memòria i el projecte d’una personalitat destacada, n’hi ha alguns que impliquen costos econòmics, però també n’hi ha alguns que no tant. I altres que, tal vegada, gens. I en el fons, crec que la deriva de les coses té a veure fonamentalment amb la valoració que cadascun dels habitants de la vila fa sobre la rellevància d’aquella personalitat. I si, amb els anys, aquella figura acaba caient en l’oblit, la meva particular percepció és que aquella població, no la mereixia. M’agradaria poder visitar per molts anys l’ Antigua Fábrica Noguera. M’agradaria poder transitar algun dia per un carrer de Beseit que dugués el nom de Gema. I voldria pensar que, quan ja no hi siguem cap de nosaltres, se la continuarà recordant.  . . . . . . . . . . . . . . . I quan, en aquella darrera conversa amb Gema, aquella tarda d’octubre del 2008, sobre el pont d’accés a la fàbrica, al costat del llum de teula parlàvem del molí que visitaríem plegats pròximament i jo li explicava la magnètica atracció que exercia sobre els turistes la mítica rajola del “Molino de Haceite”, ella ens va recordar –li ho havia sentir explicar anteriorment- que a casa seva guardava una rajola, del mateix estil, de la mateixa època i amb tota probabilitat feta pel mateix artesà. Era un record supervivent d’un local vinculat a la família. A la rajola s’hi podia llegir : “Molino de Arina”. Vam riure concloent que l’artesà segurament dominava més l’art de la ceràmica que l’ortografia. “Quan vingueu a casa us la mostraré. I, sabeu?... estaria molt bé que, algun dia, aquestes dues rajoles poguessin contemplar-se juntes, l’una al costat de l’altra”, va dir. És altament improbable que les dues rajoles puguin lluir juntes mai en algun espai públic. Per això i des del record de les paraules de Gema, anys després, vaig poder veure la rajola que Beto, el seu marit, conserva. I, encara que en una dimensió virtual, finalment puc presentar-les juntes, deu anys després, l’una al costat de l’altra. Barcelona, octubre de 2018.    
(C) 2016-2018 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  Pàgina personal disponible des de març de 2000. Nova edició gener 2016.
(Polsar sobre les imatges per engrandir-les)