Encenalls  -  TRINARANJUS
De nen, quan tenia cinc o sis anys, un dia em vaig morir. O almenys, així m’ho han explicat.  Jo en recordo ben poc: només algunes imatges de l’abans i del després. Enmig, res de res. No recordo haver vist el famós túnel, ni la llumeta, ni tampoc la pel•lícula de la meva vida en un segon. De fet, a aquella edat, la pel•lícula hagués estat tremendament insulsa i possiblement, amb un segon, hauria sobrat encara molt de temps. Deixant de banda les controvèrsies sobre el tema, el cas és que a finals dels cinquanta era força habitual extreure les amígdales en algun moment de la infantesa. Jo no devia saber què era un quiròfan i no tenia cap mena d’experiència traumàtica conscient amb els homes i dones de bata blanca. Per això, els meus pares sempre m’han recordat que hi vaig anar ben content, com qui va a rebre un regal, i suposo que ells no van fer cap esforç per ofegar aquesta bona disposició. Sempre que he tornat a passar per la Plaça del Duc de Medinaceli se me’n va la mirada cap al Carrer Nou de Sant Francesc, al principi del qual hi havia l’ambulatori on em van “atendre”. De fet, recordo clarament que la intervenció no es va fer en un quiròfan, tal com avui l’entenem. Em van fer passar a un habitacle, em van asseure en una cadira elevada i una infermera rossa, coronada amb una còfia blanca, de llavis molsuts i vermells, em va atansar cap al rostre un artefacte que a l’acte vaig reconèixer com el desembussador de l’aigüera que li havia vist usar a la meva mare. Si recordo vivament els llavis molsuts i intensament vermells de la infermera no és per un precoç rampell libidinós, sinó perquè és el que jo podia veure just al darrere d’aquell desembussador que s’anava apropant a mi, fins a cobrir-me el nas, la boca i conduir-me just a les portes de l’altre món després d’uns intensos i terriblement angoixants segons d’asfíxia. La màscara de cloroform, insuflat manualment per la valquíria de còfia blanca i llavis Pantone 485, va fer el seu efecte.  Però alguna cosa va fallar. No sé si la infermera es va engrescar excessivament manxant el desembussador, o aquell nen era massa sensible per rebre tanta dosi de cloroform, de desembussador i de llavis sensuals, tot a l’hora. I es va fer la foscor... Se que la intervenció va durar força hores. Els meus pares, a fora, molt preocupats, no en sabien res i, segurament, no gosaven preguntar. En general, en aquella època, la gent acudia a determinats llocs amb un esperit molt més submís que no pas ara. Sembla que es va produir una aturada cardíaca i ningú no sabem del cert, ni què va passar exactament, ni com ho van solucionar.  L’únic missatge que van rebre els meus pares dels metges, quan em van lliurar novament a ells, embolicat en una manta, va ser que havien patit molt i que havien tingut moltes dificultats per “tornar-me”. Sigui com sigui, el cas és que vaig tornar... De tot aquell episodi de la meva intervenció d’amígdales –amb mirada al més enllà inclosa- en conservo nítidament tres imatges. Les dues primeres ja les he esmentat: el desembussador i els llavis de la valquíria.  La tercera imatge correspon al postoperatori, a casa... Em recordo al llit, immòbil, cobert amb la flassada, amb un regust sanguinolent i una intensa coïssor a la gola. Hores i hores. Hores i hores amb la mirada clavada a la tauleta de nit que tenia al costat. I al damunt de la tauleta, una ampolla de Trinaranjus. Buida. Terriblement buida. Recordo tenir molta set i passar-me hores imaginant aquella ampolla plena. La gola em cremava... Probablement aquella ampolla me l’havia dut la meva mare i aquell Trinaranjus em devia semblar el bàlsam dels déus. No recordo res. Només la set, la coïssor... i l’ampolla buida. És probable que si algú llegeix això imagini aquella ampolla de Trinaranjus, en el millor dels casos, com una de les ampolles de refresc de les que circulen avui. Fins i tot és probable que hagi imaginat una llauna... però no. L’ampolla que em va tenir hipnotitzat durant dies correspon al primer disseny de la marca i, sent una ampolla de vidre, no es troba avui fàcilment. Molt poques persones que estiguin per sota dels seixanta sabran de què parlo. La primigènia ampolla de Trinaranjus, la que tenia al damunt de la tauleta de nit, és cosa d’antiquari. Trinaranjus va  ser una marca de refresc llençada al mercat a principis dels anys trenta i creada pel farmacèutic valencià Agustín Trigo Mezquita. L’envàs  inicial i tota la imatge publicitària rondava al voltant de la idea de les “tres taronges”.  L’ampolla de vidre, que avui desesperaria als teòrics del packaging , tenia un disseny ben particular format per tres taronges envoltades de fulles i amb tres inscripcions gravades en el propi vidre: “Valencia”, “Trinaranjus” i “Dr. Trigo”. Aquest envàs que, a algun ull malintencionat li pot evocar alguna altra cosa, és en l’actualitat una peça de col•leccionista. Tota aquesta petita història de les meves icones associades al que podia haver estat la sortida prematura del món dels vius l’havia explicat en alguna ocasió a alguns amics. I fa pocs anys, un d’ells, em va citar per dinar plegats. En acabar es va treure un paquet que duia i em va dir que li havia costat de trobar... Entre altres records i en un lloc preferent, avui m’acompanya al meu taller. Buida, naturalment... Barcelona, maig de 2016
(C) 2017 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  PÓgina personal disponible des de marš de 2000. Nova ediciˇ gener 2016.