* * * * * * * *
Encenalls  -  TRES DIES A LA CIUTAT SUBMERGIDA
Fa pocs dies que he tornat de Venècia. Ha estat un viatge més curt del que estava previst, molt diferent al que havia de ser i molt més intents en emocions del que hagués pogut imaginar. I, sobretot, ha estat un viatge estrany, agredolç i tan ambigu com la pròpia ciutat. Encara em pregunto per quina misteriosa raó he estat cinquanta anys sense visitar Venècia, havent-la tingut tantes i tantes vegades al pensament. No sóc de mena viatger i, quan ho faig, sóc dels que prefereix visitar deu vegades un lloc apreciat a visitar deu llocs desconeguts sense saber gairebé què hi trobaré. No obstant això -o potser per això- he viatjat en diverses ocasions a Itàlia, però no m'havia atansat mai a Venècia. Tal vegada per temor a trencar la icona mental que m'havia anat construint d'aquesta ciutat de somni, ineludiblement associada a la figura de Vivaldi, la figura del qual m'ha generat sempre una intensa atracció i que ha estat i és, el meu músic de capçalera. Feia mesos que la meva esposa i jo, juntament amb el nostre fill, teníem previst fer aquest viatge. El motiu era visitar la nostra filla Elena, que es troba "fent un Erasmus" a Venècia. Va marxar amb els seus llibres i el seu violí a primer d'any i tots plegats esperàvem amb il·lusió retrobar-nos i compartir uns dies a "la ciutat submergida", com sol anomenar-la ella. Unes doloroses circumstàncies personals sorgides en el transcurs dels primers mesos d'enguany, van capgirar els plans. A la fi, i atès que l'Elena esperava una visita, he hagut de marxar sol. Viatjar sol a Venècia ja comporta el seu risc. Encara més si es tracta del primer cop. I encara més si l'esperit es troba en un moment poc assossegat: alguna cosa em diu que aquest viatge a Venècia marcarà un abans i un després, a la meva vida. Atesa la reducció de l'estada inicialment prevista i el declivi anímic, surto de Barcelona amb el clar propòsit que aquesta no seria una visita turística. Tres dies per retrobar-me amb la meva filla i per amerar-me tot el que pugui de l'esperit de la ciutat, sense cap intenció de visitar res. Impacte vivencial, deixem les visites a museus, exposicions i edificis per a una millor ocasió. Segueixo el consell d'un bon amic, segons el qual, el primer cop que s'arriba a Venècia s'ha de fer des del mar, observant com s'aproxima el Campanile, el Palazzo Ducale i... la Pietà!. La meva filla m'espera. M'ha reservat una mena d'habitacle a una locanda del Sottoporteggio de la Malvasia, utilitzant un estricte criteri de supervivència. De seguida que el veig m'adono que estaré tres dies sense dormir. Això si, ben a prop de la Piazza San Marco. Durant tres dies, camino i camino amb l’Elena. Quan no camino amb ella, camino sol. Visitem només la Venècia externa. Els ponts, els barris, calle, campi, sottoporteggi…Quilòmetres i quilòmetres de laberint. Al final, sempre la Piazza San Marco i les columnes de la piazzeta, amb els símbols de Sant Marc i Sant Teodor, els protectors de la ciutat. La plaça és incommensurable i totalment distinta en funció del moment del dia. Les pedres romanen, les emocions es transformen. Piazza San Marco, onze del matí. És l’hora del convencionalisme, de l’anonimat. La Piazza es mostra esplèndida, lluminosa, magnífica. S’ha posat la màscara i ens mira, però, amb la mirada freda i buida de les màscares. Al bell mig de la plaça, un matrimoni acompanyats del seu fill. Parlen català i semblen bocabadats. "On devem ser?" es pregunten. "És bonica, aquesta plaça!". Els esperits dormen…. És l’hora de les riuades de turistes, de les maletes, de les suors, de les fileres de japonesos, de les ombrel·les, de donar menjar als coloms, foto inclosa… Enmig del brogit, un pintor, amb el seu cavallet plantat a la Piazzetta, ens recorda que tots tenim una forma única i particular de percebre el món. L’única cosa que no podia deixar de banda en aquest viatge era la visita a La Pietà. Fa temps que penso que si algun dia se m'apareix un follet al bosc i em permet la gràcia de viatjar en el temps i viure deu minuts d'una altra època,  no ho dubtaré: assistir a un concert de l'Ospedale... És improbable que passi, però jo, per si de cas, tinc la resposta preparada. Com m'hagués agradat veure Vivaldi dirigint aquelles noies!... En fi, som al 2002 i ens hem de conformar amb menjar per a turistes: un o dos cops al mes, actuen Le Putte de Vivaldi, un grup de cambra format per noies vestides d’època, que intenta reconstruir el que devien ser els concerts a la Pietà. L’espai que ocupava l’Ospedale, on Vivaldi va prodigar la seva tasca musical i terapèutica durant trenta anys, l’ocupa avui l’Hotel Metropole. Només trobem una pedra que testimonia l’existència de l’Ospedale. És una inscripció del 1548 que es conserva a la Calle della Pietà, a la part posterior de l’actual edifici. Assistim a un concert de La Pietà. Avui no actuen Le Putte. En el seu lloc, Stefano Furini i I Virtuosi dell’Ensemble de Venezia ens ofereixen una impecable i elegant interpretació d'obres de Vivaldi. Diuen que Vivaldi va aconsellar Massari ens els aspectes acústics per a la construcció de La Pietà. No es fa difícil creure-ho: la seva sonoritat és esplèndida. Al sostre, els músics celestials de Tiépolo interpreten també el seu concert. Què més podem desitjar?... Acaben els darrers compassos. El reduït nombre d’espectadors dedica un fred aplaudiment als músics, sense entusiasme, amb l’actitud pròpia dels aplaudiments que s’atorguen als músics del Florian. Alguna cosa falla… La interpretació ha estat esplèndida, l'escenari immillorable, però Vivaldi no hi és... Piazza San Marco, sis de la tarda. S’inicia el joc de la seducció. La dolcíssima veu de l’oboè arriba a tots els racons de la plaça, des del cafè Florian. Els músics avui han escollit Albinoni per conjurar els esperits. Tot es transforma, s’alenteix. La tarda comença a mostrar els seus colors. Al bell mig de la Piazza, una parella s’abraça i es besa apassionadament. Saben que són al vestíbul del món, i volen gaudir aquest instant, del qual se senten únics protagonistes. L’escena es repeteix una i una altra vegada. El ritual no canvia, només canvia la parella... Una altra parella d’aparença britànica i segurament de retorn de moltes coses gaudeix també de l’instant, a la seva manera. Escolten encisats l’oboista del Florian. Al final, li dediquen un tímid i solitari aplaudiment. Durant les meves llargues passejades busco afanyadament entre les botigues de gravats, que sovintegen a Venècia, alguna representació de l'Ospedale de la Pietà, a l'època de Vivaldi. Incomprensiblement, no ho trobo.  A dos-cents metres escassos de La Pietà hi ha la Chiesa de San Giovanni in Bragora, situada a una petita i plàcida placeta, pròxima i alhora allunyada del brogit. Aquí fou batejat Vivaldi el 6 de maig de 1678. Hi entro. No photos, no flash… A l’esquerra, la distingida pica baptismal. Una senyora gran, que camina amb dificultat, vigila l’església. Durant un instant en què em quedo sol, transgredeixo i faig una fotografia… Vivaldi m’ho perdonarà. Hi ha una reproducció del registre de baptisme de Vivaldi. Deixo la càmera a terra. Trec un bloc i començo a copiar.Entra la senyora que vigila i camina amb dificultat, juntament amb el rector, que arriba del súper, amb una bossa a cada mà. Sublim. Commoguda per la presència d’un turista tan obedient i laboriós, la senyora se m’atansa - amb dificultat - per dir-me que hi ha disponibles uns fulls amb la transcripció del text. Piazza San Marco, vuit de la tarda. S’ha iniciat, des de cadascun dels extrems de la plaça, la rivalitat per la seducció. Des del Florian arriben els sons del Cànon de Pachelbel. Els músics del Quadri han escollit tarda jazzística. La immensitat de la plaça permet crear micromons connectats i, al mateix temps, aïllats. A la porxada del Palazzo Ducale, un altre grup de músics executa el seu intemporal concert. La fídula de cinc cordes no té l'audiència del violinista del Florian, però la seva interpretació és menys efímera i més profunda. La música de tots plegats, m'acompanya. No visito San Marco, ni el Palazzo Ducale, ni cap museu. Només camino i camino. Al matí següent, torno sol a la Pietà. Aquest cop l’església és totalment buida. Se sent un violí d’algú que està estudiant, sense que es pugui determinar d’on ve el so. Aquesta presència afavoreix el salt en el temps. Tres- cents anys enrere es devien sentir sovint, en aquest mateix lloc, els arpegis de les orfes de la Pietà. Mica en mica em sembla escoltar novament el concert de la nit anterior, aquest cop en una versió interpretada per les noies de l’Ospedale i dirigida pel prette rosso.  Vivaldi, ara sí, és aquí…. Un i altre cop passo pel carrer de la Pietà i contemplo la inscripció, testimoni únic del que fou ledifici de l'Ospedale. Piazza San Marco, onze de la nit. És l’hora del retrobament personal, de la relació, de la conversa, de la intimitat. El desplegament des de Florian i Quadri arriba a la seva màxima expressió. Els músics semblen haver enfollit. El violinista de Florian inicia amb uns impetuosos acords una particular versió del "Cheek to cheek", al mateix temps que el violinista del Quadri, totalment engominat i posseït per un rubatto demoníac, arrenca aplaudiments en finalitzar espectacularment una apassionada interpretació de "La Cumparsita". La vida a Venècia no pot concebre’s sense joc, diversió i fantasia.. Hom s'adona immediatament que en aquesta ciutat  màgica  es confonen, en perfecta continuïtat, realitat i somni, passat i present, esplendor i decadència, veritat i falsedat… Aprofito les darreres hores a Venècia. La impertinent incomoditat de la locanda m'ajuda a sortir, de nou, a punta de sol. En un instant, estic novament a la Piazza... però no sóc el primer... Piazza San Marco, set del matí. És l’hora mística. Els esperits són a tots els racons de la plaça, ara buida de gent. Només resta algú recollint les deixalles de la nit anterior i preparant la plaça per a un nou dia de seducció. Un home, un cop més al bell mig de la plaça, i un cop més vivint l’experiència única de trobar- se al vestíbul del món, saluda la sortida del sol i les pedres mil·lenàries. Sap que aquest instant és també efímer… Tota la Piazza San Marco sembla estar amb ell i per a ell. S’ha produït una miraculosa connexió còsmica. Li resten pocs minuts. Ben aviat arribaran els primers carregaments de turistes, la Piazza tornarà a posar-se la seva màscara i aquest home s’anirà fent petit, petit, fins a desaparèixer... El seu cos i la seva ànima seran abduïts i es transmutaran en centenars de coloms. Ningú no en sabrà mai més res… Tormo sol a Barcelona. A la meva filla li resten encara un parell de mesos a la ciutat submergida. Després de donar una última ullada a la inscripció de La Pietà, passo per la locanda a recollir les meves coses. La mestressa em comunica, tota sufocada, que sense voler li ha donat el meu DNI a un turista alemany que se'n va anar el dia anterior. Acabo la meva estada a Venècia amb una visita a la comissaria, on em proporcionen un document que em lliurarà de l'estranya sensació de sortir de la ciutat en barca i sense papers. Barcelona, maig de 2002 L'Elena ha finalitzat el seu "Erasmus" i acaba d'arribar a Barcelona. Em diu que m'ha portat un petit obsequi. Espero trobar-me amb una màscara o amb alguna ampolla de grappa. Res d'això. Quan la manca de recursos, la voluntat i la imaginació s'ajunten, poden fer miracles. Em dóna un full DINA4, on ha reproduït, per calc, algunes de les paraules escrites a la pedra de La Pietà. Res no m'hagués fet tanta il·lusió. M'ha portat un tros de l'Ospedale, un tros de Venècia, un tros de Vivaldi...  Barcelona, juny de 2002
(C) 2017 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  Pàgina personal disponible des de març de 2000. Nova edició gener 2016.