Encenalls  -  LA TOS 2.0
L’any 2001 vaig publicar a la meva pàgina personal un “encenall” titulat “La tos”.  Venia a ser l’exposició d’una cabòria al voltant del fenomen de la tos a les sales de concert. Recordo que vaig rebre aleshores alguns correus de persones que, compartint o no la meva tesi, la comentaven o bé em traslladaven alguna anècdota viscuda relativa a la qüestió.  Ara, quan a finals de 2015 vaig voler complir el meu propòsit de treure-li les teranyines a la meva web i renovar-la, vaig tornar-me a rellegir tots els textos i també els “encenalls” publicats. Finalment vaig decidir simplificar la pàgina conservant l’esperit inicial i eliminant-ne alguns apartats. Dels “encenalls” n’he redimit alguns que, per una o altra raó, em dolia llençar. He conservat “La tos”  i quan l’he rellegit he tingut una doble sorpresa. La primera, el propi fet de veure que ho vaig escriure el 2001. No li feia tants anys, però sol passar que quan pensem que fa un parell d’anys d’un fet, és que en fa tres. Quan pensem que en fa cinc, en sol fer set o vuit. I quan pensem que en fa deu, és que en fa quinze. I així m’ha passat exactament en aquest cas... La segona sorpresa és que en tota la reflexió sobre el problema dels estossecs durant les audicions, no hi ha cap referència al que posteriorment ha esdevingut el principal problema, el més estès i habitual pel que fa a les interferències durant les interpretacions musicals amb públic. L’any 2001 el telèfon mòbil era encara un estri que servia per parlar amb algú. Actualment el telèfon mòbil és un aparell multifuncional a través del qual se’ns hi escola una part de la vida i que sembla haver-se integrat pràcticament a la nostra anatomia. Estic segur que si Déu o la natura ens hagueren de redissenyar avui, ens incorporarien una butxaqueta lateral, en algun replec sota les costelles.   I si en el 2001 la principal interferència imaginable durant un concert era la tos, ara ja no ho és. Vull dir que ja no és la principal, no que la tos s’hagi extingit com a fenomen. I és que aquest estri diabòlic que ens permet fer tantes coses (o fer-nos creure que en fem tantes) ja no emet només sons en rebre una trucada. Aquest aparell pot emetre sons per raons diverses (trucades, alarmes, avisadors de mil coses, entrada de whatsapps, “féisbucs”, correus, piulades...) i plink, plank, plunk, tararí, tararà, els anomenats “politons” ens envolten tothora i arreu.  El problema, en el context de les audicions musicals és tan important que en pocs anys ha impactat en els usos i litúrgies que acompanyen qualsevol esdeveniment.  És habitual que, poc abans d’iniciar-se qualsevol audició, una veu provinent del més enllà  demani als assistents que apaguin els seus aparells. I també és força habitual que, en un moment o altre, amb major o menor intensitat, una musiqueta impertinent creui la sala i arribi fins els músics. Quan això passa, els efectes d’aquesta intromissió acústica els podem observar i/o diferenciar en aquelles persones que en són generadores (els “culpables”), en les persones pròximes i públic en general, o en els intèrprets. I hi ha camp d’estudi, d’això no en tinc cap dubte... He de dir que, dissortadament, durant la darrera dècada i per circumstàncies alienes a la meva pròpia salut, m’he vist obligat a freqüentar més les consultes mèdiques i les sales d’espera de clíniques i hospitals, que les sales de concert. La música m’acompanya arreu, però no tinc l’activitat com a públic que tenia anys enrere. Això m’obliga a ser caut en les meves conclusions sobre el que podríem designar com “la tos 2.0”. Sense ànim de conformar una tesi i conscient de les meves pròpies ombres de dubte sobre alguna qüestió, em limito a exposar els punts, observacions o eixos de reflexió següents. -  Tinc la sensació que hi ha una diferència significativa entre les interferències per sons de mòbil i les presumptes motivacions que explicarien els estossecs clàssics.  Crec que tot allò que vaig exposar  l’any 2001 no és vàlid pel que fa a “la tos 2.0”. Ara per ara , el mòbil és un aparell  tecnològic aliè al nostre cos. El fet que sovint un mateix model ens acompanyi durant un període relativament curt de la nostra vida (obsolescència programada, ja se sap) fa que la majoria de persones no arribem a conèixer-lo mai del tot. No és quelcom que puguem controlar al cent per cent i el percebem sovint com a un objecte amb vida pròpia. Que “va per lliure”, vaja... - Se m’acuden només tres raons que explicarien l’origen d’un inoportú so de telèfon mòbil enmig d’una audició. En primer lloc, el pur oblit. No té més misteri ni explicació que el fet de tenir altres coses al cap en els minuts anteriors a l’audició i, probablement, també durant l’audició. En segon lloc i com a fet que tindria relació estreta amb el que he comentat al punt anterior, la manca de domini de l’aparell. És aquell “jo em pensava que l’havia apagat...”. És fàcil imaginar que aquesta percepció de distància amb l’aparell correlaciona positivament amb l’edat i, conseqüentment, aquest és, a la llarga, un grup que tendeix a l’extinció. Finalment tindríem en tercer lloc el cas més complicat, el que s’assimilaria una mica a les hipòtesis anteriors referides a la tos convencional. Estic pensant en aquella persona que no apaga el mòbil de forma conscient, ja sigui perquè pensa que pot rebre una trucada que és més important que cap altra cosa, o bé perquè ha arribat al concert de forma postissa, vull dir per compromís, sense gaire ànim de gaudir-lo i d’amagatotis vol anar mirant el whatsapp mentre duri, ja sigui perquè vol  estar pendent del resultat del partit que es juga simultàniament o, simplement, perquè està convençut que algú com ell/a, no pot permetre’s estar durant una horeta desconnectat/da del món. Des de la perspectiva clínica crec molt probable que en aquest tercer grup hi trobéssim fàcilment carn de terapeuta. - Crec que si algú decideix algun dia fer un estudi en profunditat sobre la “tos 2.0”, es veurà impel•lit a dirigir la mirada també vers el públic passiu. Intueixo que es poden diferenciar clarament comportaments de resposta que solen ser més evidents, més immediats i sovint més agressius que els desplegats davant de la tos convencional. Vull dir que mentre un estossec puntual enmig d’una audició no acostuma a generar cap tipus de resposta en el públic pròxim, el so d’un telèfon mòbil sol provocar un ampli repertori de respostes automàtiques  en les persones del voltant. Des de mirades inquisidores, retrets o insults fins a comportaments solidaris per part dels veïns més immediats al “tossidor”. - Però si la resposta del públic passiu presenta diferències, aquestes encara són més evidents, més sorprenents i  diverses pel que fa al repertori de reaccions possibles en els músics. És just en aquest aspecte on podem veure clarament que la “tos 2.0” assoleix un nivell molt superior. L’any 2001 em vaig referir a l’anhel suprem del “tossidor  solista”, que consistia en una aliança amb l’intèrpret , el desig d’integrar-se a la interpretació i, si això esdevenia en un enregistrament en viu, molt millor. En el relativament curt espai de temps transcorregut des que va aparèixer la “tos 2.0”, n’hem vist de totes. Les formes com els intèrprets –individuals, duos, trios, quartets, formacions de cambra, orquestres- responen a l’agressió que suposa l’emissió dels maleïts sorollets, han assolit nivells d’allò més florit. Hem vist una orquestra simfònica aturar-se, hem vist un director girant el cap com la nena de l’Exorcista... i Internet ha contribuït a la notorietat d’algunes d’aquestes reaccions. Probablement la viralment més reeixida fins avui ha estat la famosa deriva del violista eslovac Lukas Kmit que, en escoltar durant la seva interpretació la musiqueta del vals Tàrrega/Nokia, va continuar amb unes improvisades variacions sobre aquest tema. Certament sorprèn veure com aquest fet ha estat contemplat per milions i milions de persones a tot el món i com Lukas Kmit ha adquirit, gràcies a un anònim “tossidor”, una notorietat planetària que probablement mai no hagués arribat a imaginar.   El futur és gran i incert, i no sé què ens depararà en aquest àmbit. És possible que arribi un moment en el qual es faci necessari requisar tots els aparells abans d’accedir a les sales. O que alguna tecnologia permeti anul•lar-los temporalment en totes les seves funcions. Altrament és també possible que de la necessitat –o del problema- se’n faci virtut. És possible que puguem assistir a l’eclosió d’un nou gènere musical i que algun dia ens visiti al Palau la “Politònica de Nova York”, o que el dia de Sant Esteve, per dir alguna cosa, es pugui gaudir d’un concert del tipus “els politons de la teva vida”. De més rares se n’han vist... Barcelona, gener de 2016
(C) 2017 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  PÓgina personal disponible des de marš de 2000. Nova ediciˇ gener 2016.