Encenalls  -  LA HAC, UNA LLETRA DE CUL INQUIET
Fa pocs dies vaig arribar a Beseit i, com solc fer en els viatges d’anada, vaig aturar-me a dinar a l’Hotel Miralles d’Horta de Sant Joan.  M’agrada la sempre càlida i casolana rebuda de la família Miralles a tothom que hi recala i m’agrada l’esplèndida visió dels Ports  que es pot admirar des de la mateixa façana de l’hotel. Mentre aparcava el cotxe em vaig fixar en una pancarta que penjava d’un edifici pròxim.  El missatge: “Benvinguts a ORTA”. I a sota l’adreça www.recuperem-orta.cat.  Encara que no calia gairebé res més per endevinar la intenció de la pancarta, mentre esperava el dinar vaig fer una ràpida visita al web. Em va aclarir que el  moviment “Recuperem Orta”, sorgit a la dècada dels setanta, vol promoure la consciencia sobre l’artificiositat del topònim actual, fonamentant-ho en l’evidència inqüestionable de la denominació  del municipi que es pot llegir en textos i cartes geogràfiques antigues,  com ara a la cartografia de Tillemon, a finals del XVII.  Una breu passejada pel poble, havent dinat, em va mostrar que l’acció de la plataforma durant dècades ha tingut el seu efecte, atès que les denominacions “Horta” i “Orta” poden trobar-se indistintament en retolacions d’establiments i documentació impresa. A banda de les argumentacions que segurament es poden fer sobre la conveniència o no de modificar l’actual topònim del poble, ja de camí cap a Beseit em vaig entretenir donant voltes al fet que, en síntesi i al marge de raons històrico-polítiques, el nucli de la disputa es troba en la lletra hac, una lletra que sembla haver estat creada amb l’únic propòsit de fer la punyeta. Recordo que de ben menut, a la primera escola, em costava entendre la raó per la qual existia una lletra que semblava transparent perquè no es corresponia amb cap so, fet que contribuïa a que la visquéssim com a una lletra superba i traïdora. Superba perquè sempre volia anar en primer lloc i mai en el darrer.  I traïdora perquè, molt de tant en tant i sense previ avís, s’esmunyia enmig d’una paraula. Només un imperceptible rictus del mestre que havíem après a interpretar quan pronunciava paraules com “albahaca”, “retahíla” o “anhelo” en els inacabables dictats d’aquelles tardes de color gris, ens alertava que aquella paraula castellana que ens llençava, com qui no vol la cosa, contenia un dard enverinat: una lletra hac en el lloc més inversemblant. En aquells temps  la lletra hac era per a mi una lletra totalment inútil i va ser només amb el pas dels anys que vaig aprendre que les coses més útils, a voltes, són les que poden aparentar que no ho són gens. Qualsevol que visiti Beseit per primer cop i doni la preceptiva volteta pel poble, més d’hora que tard passarà per un encantador carreró on hi ha una edificació que aparenta una casa convencional, però que crida l’atenció pel soroll d’aigua que surt pel finestral a peu de carrer. És aleshores quan possiblement el nouvingut repari en la llegenda d’una rajola ceràmica que hi ha al damunt del que sembla la porta d’accés: “Molino de haceite”. Donat que aquesta edificació és a tocar de casa meva, he pogut presenciar la mateixa seqüència desenes de vegades. Els visitants somriuen entre ells, intercanvien alguns comentaris assenyalant la rajola i finalment fan la fotografia de rigor. En alguna ocasió, si m’he creuat amb ells i tinc el dia sorneguer, m’aturo a posar- hi cullerada. Amb tota la seriositat de què sóc capaç els hi deixo anar alguna cosa com “...és algo poco conocido, pero lo cierto es que el aceite con hache és infinitamente mejor que el aceite sin hache. Aquí en este molino se elaboraba hace más de cien años el mejor haceite del mundo...”.  Després d’uns instants de perplexitat, suposo que deuen acabar pensant que estic en si bemoll... Si ens remuntéssim a mitjan segle passat, el visitant s’hagués pogut aturar també davant d`una altra edificació coronada igualment per una rajola ceràmica –elaborada amb tota probabilitat pel mateix artesà que l’anterior- i amb una llegenda també sorprenent: “Molino de arina”. A diferència de l’anterior, aquesta edificació no es pot contemplar avui,  la rajola fou salvada de la destrucció i es conserva en un domicili particular. És una llàstima que no pugui ser admirada al costat de l’anterior, fet que sens dubte multiplicaria les possibles conjectures i em permetria alguna anada d’olla més florida. Ja la molt recordada Gema Noguera, artista local que ens va deixar prematurament l’any 2008, m’havia dit en una de les darreres converses que vam tenir,  que les dues rajoles algun dia haurien d’acabar lluint juntes. En memòria seva i a manca d’altra possibilitat, les uneixo  virtualment avui en aquest encenall. El primer pensament que tinc quan observo aquestes dues rajoles és que l’artesà que les va fer dominava més l’art de coure el fang que l’art de coure les paraules. La hipòtesi sobre la ignorància del ceramista, però, ve seguida d’altres conjectures. Sembla molt probable que les rajoles devien ser encarregades pels propietaris dels molins, o bé pels obrers que van treballar en la façana. Així que foren elaborades, cuites, mostrades, instal•lades i revisades amb la intervenció de diverses persones. I sembla també evident que ningú no hi va posar cap objecció. Va ser la ignorància del ceramista, o bé la incorregible tendència  d’aquesta lletra a aparèixer i desaparèixer, segons el lloc i el moment?... Quan havia de néixer la nostra filla, la meva dona i jo teníem molt clar quin havia de ser el nom triat per a ella, però teníem molts dubtes sobre la forma: Elena o Helena?... Era l’any 1980, no existia Internet, la informàtica no havia entrat encara a les cases i jo tot just començava a aprendre a escriure en la meva llengua. Ens agradaven per igual les dues formes del nom, així que em vaig interessar per la significança, origen i diferències entre elles. Vaig preguntar a aquelles persones que pensava que em podien aportar alguna llum sobre els orígens i l’adequació catalana d’una o altra forma. Vaig consultar llibres i enciclopèdies... Totes les respostes que vaig obtenir convergien en allò essencial:  “Helena” i “Elena” eren dos noms indistintament correctes en català. La primera forma corresponia a l’Helena clàssica, la filla de Zeus i Leda la bellesa de la qual va desembocar en la guerra de Troia. La segona era la canonitzada Santa Elena, emperadriu romana mare de Constantí i convertida al cristianisme. El cert és que ens resultava més atractiva la connotació clàssica del nom, però per altra banda trobàvem la forma “Elena”  més alleugerida, com menys artificiosa. Vaig poder constatar que en les traduccions de textos clàssics referits a la guerra de Troia apareixia sempre la denominació “Helena”. I un dia que transitava a prop de la Catedral , vaig entrar-hi per cercar la santa. Recordo perfectament que era la segona capella entrant a mà esquerra. Em vaig aturar contemplant la imatge d’aquella santa identificada inequívocament amb un rètol: “Santa Elena”. El diccionari Albertí –una eina clàssica a l’època, que encara conservo- incloïa un apartat amb una llarga llista de noms propis en la seva forma catalana i castellana. Per a l’entrada “Elena” en català, la forma castellana era “Elena”. Per a l’entrada “Helena”, el diccionari simplement remetia a la forma sense hac: “v. Elena”. Era doncs evident que no hi havia una forma catalana i una castellana del nom, sinó que ambdues convivien amb una lleugera diferència quant a les figures evocades. No recordo molt bé quin sistema vam emprar per decidir, tal vegada ho vàrem sotmetre a la sort... el cas és que la nostra filla va acabar registrada com a Elena. Anys després, en algun moment que no puc precisar, l’Institut d’Estudis Catalans va determinar que la forma catalana del nom seria “Helena”, independentment de la figura evocada. Avui podem veure les entrades, en català,  referides a Helena de Troia i també les entrades referides a Santa Helena de Constantinopla, compartint una mateixa forma. I fa pocs mesos, trenta cinc anys després d’haver visitat Santa Elena, un dia que transitava pel davant de la Catedral, vaig decidir-me a entrar... La segona capella a mà esquerra  estava ocupada per un altre sant. Vaig pensar que no podia ser que l’haguessin eliminat i, malgrat que la santa ocupa el principalíssim lloc al cimbori de la catedral, segur que havia de tenir també un lloc més a l’abast dels humans. Així que vaig recórrer totes les capelles fins que, finalment, la vaig localitzar al claustre. Seguia igual, agafada a la creu... però la retolació que la identificava, sí que havia canviat: “Santa Helena”. I, a sota, amb caràcters més petits i entre parèntesis, “Santa Elena”. Tombarelles de la lletra hac... I en el marc d’aquestes cabòries referides als capricis d’una lletra pocasolta he de referir-me a un altre canvi que em resulta ben proper: el mot “luthier”. Com és ben sabut, “luthier” deriva  del francès luth, referit inicialment al constructor de llaüts. Amb els anys, la denominació va ampliar el seu abast semàntic als constructors d’instruments de corda fregada i, ja en els temps actuals, es va fer extensiva als constructors d’instruments en general. Durant molts anys el mot “luthier” era acceptat tant per la RAE com per l’IEC, encara que especificant sempre el seu origen francès, deixant clar que es tractava d’un encaix un pèl forçat i remetent a la veu genuïnament castellana “violero”,  o a la genuïnament catalana “violer”, respectivament. Per alguna raó que no puc explicar-me, el mot castellà “violero” no m’ha sonat mai del tot bé. En canvi, la forma catalana “violer” l’he trobada sempre musical, agradable i, per a un constructor de violins i violes, inqüestionablement precisa. No obstant això, durant dècades, tots els constructors espanyols i catalans hem utilitzat la denominació “luthier”, sent la més present en textos, logotips i referències de tota mena. Però un dia, no fa gaires anys, la lletra hac ens la va tornar a jugar... Simultàniament la RAE i l’IEC van decidir que li cauria la hac a la paraula “luthier”. Des d’aleshores, a les noves edicions dels diccionaris, ja no la trobem. En castellà l’única forma correcta és actualment “lutier” (a més de la tradicional “violero”) i, en català, l’única forma correcta és, també, “lutier” (a més de la tradicional “violer”).  Escric aquest encenall a Beseit, a les acaballes de la Setmana Santa. El poble és ple de visitants i aquest mateix matí he estat altre cop espectador de l’escena de la rajola del molí. Novament s’han escapat somriures pensant en el pobre ceramista presumptament poc lletrat. Segurament a ningú se li ha acudit pensar que la culpa és de la punyetera lletra. La meva filla Elena ja fa temps que va decidir que no es modificaria el nom. Li agrada la forma del seu i, per altra banda, qui ens pot garantir que passat un temps la lletra hac no torni a jugar-nos-la?...  I, quant als lutiers, ja sigui per desconeixement, per l’ancestral punt de romanticisme que sol envoltar-nos, per la resistència al canvi associada a un art que té en el passat la seva referència necessària o, simplement, per una legítima voluntat de mantenir la denominació “luthier” a pit descobert, el cas és que en el món real, totes dues denominacions conviuen harmònicament , emprant-se  una o altra en funció del text o del context. Però sempre, sempre, sempre, ens quedarà la paraula “violer”... Beseit, abril de 2017
(C) 2017 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  PÓgina personal disponible des de marš de 2000. Nova ediciˇ gener 2016.