Encenalls  -  LA DARRERA CONVERSA
Trobo, entre les pàgines d'un llibre, un retall de diari que no recordava. Es tracta d'un petit article publicat a El Periódico i porta data del 23 de novembre de 2000. S'expliquen les circumstàncies de l'assassinat d'Ernest Lluch, esdevingut dos dies abans quan, a les 21:30 hores, deixava el cotxe al pàrquing de casa seva. Veig que vaig encerclar amb bolígraf un apartat de la noticia on explica que mitja hora abans de caure abatut, havia estat conversant amb el seu amic el professor Gaspar Feliu. Aquest va declarar posteriorment que, entre altres qüestions, l'Ernest li havia estat explicant, en aquella que seria l'última conversa, com s'havia emocionat veient la col·lecció d'instruments Stradivari del Palacio Real. Rellegint aquesta noticia em ve a la menòria que, a principis de 2003, durant el meu darrer contacte amb el mestre José Ángel Chacón, de Málaga, vaig veure que tenia penjada al seu taller una fotografia que m'havia passat desapercebuda en ocacions anteirors. Era una fotografia amb l'Ernest Lluch que, temps enrera, havia visitat el taller i el que aleshores era l'escola malaguenya de lutheria. - Este hombre sabía de música... ¡Daba gusto hablar con él! Parlàrem amb el mestre dels polítics i de la seva ortopèdica sensibilitat, en la immensa majoria dels casos, per a totes aquelles coses que se situen més enllà dels seus interessos electorals. Recordàrem també quan, anys enrere, l'aleshores alcaldessa de Màlaga, Celia Villalobos, del Partido Popular, va anunciar la seva visita a l'escola de lutheria. En aquells dies jo hi era present. El mestre va ordenar una neteja dels tallers encara més minuciosa del que generalment exigia. Els alumnes van esmolar les gúbies i van fer una neteja històrica. Tot va quedar a punt de revista. Venia l'alcaldessa. Havia manifestat que tenia moltes ganes d'aproximar-se "a ese hermoso oficio de guitarrero"... Encara l'estem esperant! La referència al fet d'emocionar-se contemplant un instrument em porta també a la memòria el meu encontre amb el violí Stradivari 1713 "Baró d'Assignies", exposat a Cremona a l'octubre de 2000. Aquell matí, quan encara l'exposició no s'havia despertat, em vaig trobar davant d'ell. Ens vam mirar als ulls i vaig sentir que em tremolava tota la barra harmònica... Ben a la vora hi havia exposats altres instruments amb pedigrí. Just al costat, el violoncel Stradivari 1712 "Davidoff", tot un mite, que va pertànyer a Jaqueline du Pré i després a Yo Yo Ma. Però el "Baró d'Assignies" em va fer perdre el món de vista i és una de les vegades que recordo haver quedat fortament impactat, tot contemplant un instrument. Emocionar-se escoltant un instrument és quelcom habitual. No ho és tant el fet d'emocionar-se contemplant-lo. Que això li passi a un constructor de violins, no té ni cap mèrit, ni és noticia. Que li passi a un polític, és una altra cosa ben diferent. La dimensió política d'Ernest Lluch estava assentada damunt d'una molt més sòlida dimensió humanista que donava sentit i coherència a les diverses manifestacions a través de les quals s'expressava la seva personalitat. Poques vegades la societat s'ha commogut tant per la pèrdua d'una persona. Tots vam perdre molt. Per això vam sortir, com mai, a plorar al carrer... La perspectiva dels anys que han passat ens fa valorar, encara més aquella pèrdua. Una bona part de la classe política ens ha demostrat, en els darrers anys, que és capaç de superar-se dia rera dia, en el camí de la ineptitud. Hem vist exhibicions magistrals de cinisme, com mai no les havíem vist en els anys de la democràcia. Hem vist una progressiu acarnissament i un oblit de la pròpia raó de ser del lloc que ocupen. Trobem a faltar seny, honestedat, responsabilitat... En els dies que escric això s'està debatent la possible supressió dels estudis d'humanitats, diuen que són massa panoràmics: cal especialitzar-se, cal separar, cal centrar-se en allò que haurà de ser la tasca futura dels nois i noies d'ara.... Tindrem professionals ben preparats i polítics exemplars. Em sembla, però, que trigarem molts anys a tenir-ne un altre que sigui capaç d'emocionar-se de veritat contemplant els Stradivari del Palacio Real. Barcelona, març de 2005
(C) 2017 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  PÓgina personal disponible des de marš de 2000. Nova ediciˇ gener 2016.