Encenalls  -  FERIDES OBERTES
Dissortadament al llarg dels darrers quinze anys i per circumstàncies familiars m’he vist en la necessitat de visitar metges i hospitals, d’aquí i de fora, amb una freqüència desmesurada. Les visites a centres d’assistència diversos, al Clínic, a Sant Pau, a l’Hospital General de Catalunya o a Vall d’Hebron, per citar només els més significats i propers, han estat el pa nostre, si no de cada dia, gairebé de cada setmana. El temps, les experiències viscudes i els resultats obtinguts –o no obtinguts- fan que actualment, quan els visito, ho faci amb un peculiar estat d’ànim que té quelcom de rutina i una bona dosi d’escepticisme. Per això, la meva visita d’ahir a l’Hospital de la Vall d’Hebron per una raó molt distinta a la que m’hi ha dut en tantes ocasions, la vaig viure de forma molt diferent, carregada d’emotivitat i també de continguda esperança. Ahir vaig acompanyar la meva mare, de vuitanta quatre anys, al departament d’Identificació Genètica de Vall d’Hebron. El motiu: obtenir una mostra d’ADN seu, a fi que proporcioni un perfil genètic que serà conservat i que possibilitaria la identificació de les restes del seu pare –el meu avi- en el poc probable cas que aquestes restes es trobessin en alguna de les fosses localitzades i que el  Programa d’identificació genètica de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, té previst obrir. No sóc creient en la manera com s’entén habitualment, no sento la necessitat de creure que hi ha d’haver una vida eterna més enllà de la que coneixem per donar-li sentit a aquesta i sento una total indiferència pel que es pugui fer amb el meu cos el dia que mori. Per això m’he preguntat sovint a mi mateix per la raó que m’impulsa, des de fa anys, a fer tot allò que puc –que és molt poc- a fi de localitzar les restes del meu avi, bo i sent conscient que les possibilitats d’èxit són molt i molt minses. I aquesta crec sincerament que és una reflexió, per tothom, molt interessant... Hi ha una part de la població que creu que aquest treball de recuperació de la memòria històrica és una pèrdua de temps i de diners. Hi ha persones i grups socials que consideren un malbaratament de recursos qualsevol euro gastat en aquest propòsit. Els arguments solen ser que “val més mirar endavant”, que “cal viure al dia i no és bo mirar enrere” -com si mirar endavant i mirar enrere fossin actituds mútuament excloents-, o també que “no es bo reobrir ferides del passat”. Aquests arguments són els esgrimits habitualment per perfils ideològics pertanyents a la dreta o ultradreta (Partido Popular i el seu satèl•lit Ciudadanos, a més d’altres grups polítics encara més sòrdids), o bé per persones que, des de la bona fe i sense haver-s’ho plantejat gaire, simplement no els preocupa la qüestió pel fet de no tenir cap persona desapareguda a la seva família. El meu avi, Juan José Mestre Tejedor, nascut a Beseit el 1904, vivia amb la seva esposa i la seva filla de tres anys quan va esclatar la guerra. Per mirar de tractar uns problemes digestius que al poble no solament no li havien solucionat sinó que li havien agreujat, va venir a Barcelona sol, amb el propòsit també d’obrir-se camí trobant una feina de fuster, per després portar la família. A Barcelona fou allistat i integrat a la Divisió 55 de les Brigades Mixtes de l’exèrcit republicà trobant-se, gairebé sense saber com, al front de la Batalla del Segre. La seva darrera comunicació escrita data del novembre del 38. Durant tres anys, ja acabada la guerra, ningú no en va saber res més. En una targeta postal escrita l’any 41 per un company des de la presó, explica que el va veure morir el dia 1 de gener del 39 i que les seves restes es troben a les proximitats d’Aitona. També diu que visitarà el lloc amb la família quan surti de la presó, fet que ja no es va produir mai perquè va sortir de la presó tuberculós i va morir. Del meu avi matern em resten només, com a record, un parell de fotografies, la visió de les llàgrimes vessades durant molts anys per la meva àvia i per la meva mare cada cop que l'evocaven, i mitja dotzena de cartes esgrogueïdes, escrites des del front. És difícil d’explicar a qualsevol persona que no s’hagi trobat en aquesta situació com una absència pot estar tan present en la consciència individual i col•lectiva dels membres d’una família. Estic segur que allò que he viscut jo durant tants anys no és sensiblement diferent a allò que s’ha viscut a cadascuna de les famílies escapçades pels efectes de la Guerra Civil i de la repressió franquista. En aquests vuitanta anys transcorreguts, tots hem viscut pèrdues, de vegades molt injustes, de vegades inesperades i sempre doloroses. S’ha seguit en tots els casos un procés de dol i gairebé sempre el temps ha anat apaivagant els efectes de la pèrdua. Però en el cas de les víctimes desaparegudes, això no ha estat així. No hi ha oblit possible. No hi ha resolució del dol: és la diferència entre tancar o no tancar adequadament un procés. Pels voltants de l’any 2005 i a cavall de les possibilitats comunicatives que ens ofereix Internet, vaig començar a fer alguna gestió. Correus als ajuntaments d’Aitona i Serós preguntant si hi havia fosses identificades o qualsevol fil d’informació que pogués estirar. Correus sense resposta o lacòniques respostes elusives... Més endavant, un cop aprovada la Llei de Memòria Històrica, vaig contactar amb l’ARMH Catalunya facilitant-los les dades conegudes del meu avi. Passats uns mesos vaig rebre un ampli dossier amb totes les dades provinents dels arxius espanyols, civils i militars, que podien oferir algun rastre. Entre aquests papers, les dades corresponents al reclutament i revisions periòdiques vinculades al servei militar que va fer uns deu anys abans de l’inici de la guerra. Dades de filiació de la seva dissortada vida, però cap dada, cap rastre sobre la seva mort... D’aquesta gestió, però, el meu avi es va convertir en l’expedient número 750 del Cens de Persones Desaparegudes, un cens que avui té ja inscrites al voltant de 5.000 persones. ........................ La unitat d’Identificació Genètica de la Vall d’Hebron es troba en un mòdul al costat de l’edifici de Maternitat. Acompanyo la meva mare un plujós i fred dia de gener, estem citats a les 13:00 h. A la sala d’espera veig que hi ha una senyora d’entre vuitanta i noranta anys acompanyada de qui interpreto que són el seu espòs i el seu fill. A una altra banda de la sala hi veig un senyor d’entre vuitanta i noranta anys, acompanyat de qui resulta evident que és el seu fill. Seiem. Són les 13:30 h i no ens han avisat, però tampoc han avisat ningú. Cap a les 14:00h arriben sis persones: una senyora d’entre vuitanta i noranta anys, perfectament autònoma, acompanyada de qui interpreto, per les salutacions i forma de relacionar-se, que són familiars que l’acompanyen i que no viuen junts, però que s’havien citat en aquest lloc. Repassant mentalment el meu llarguíssim historial en sales d’espera no recordo mai haver vist cinc persones acompanyant algú que, amb total autonomia física i psíquica, acut a un centre mèdic per fer una actuació tan inofensiva i innòcua com un frotis bucal per obtenir una mostra d’ADN. Ho llegeixo també com un fet altament significatiu... Són les 15:00 h i no han cridat ningú dels que som a la sala. Contràriament al que podria esperar-se, cap de les persones mostrem impaciència. També ho trobo significatiu. Sembla que la paciència és un tret comú als que som a la sala, si més no pel que fa al fet que ens hi ha portat. Dues hores i mitja més tard del que era previst, apareix una infermera i diu el nom de la meva mare. Entrem a una saleta on hi ha una doctora i una assistenta que serà qui obtindrà la mostra. La doctora ens demana repetidament disculpes. Alguna cosa ha succeït durant el matí d’avui que els ha pertorbat la programació de cites. Ens parla amb un to molt afectuós i ens diu que, encara que és tard, no hi ha cap pressa... S’adreça a la meva mare i amb una gran delicadesa i empatia li diu que li explicarà què anem a fer, per a què pot servir la mostra que obtindran. A moltes persones d’aquesta franja d’edat els pot resultar difícil de comprendre el miracle a través del qual es podria –cas de tenir-les- reconèixer la identitat d’unes restes a partir d’una minúscula mostra obtinguda fregant la boca amb un bastonet. La doctora li fa a ma mare la lliçó més dolça de biologia que mai he sentit. Li explica que el cos i els teixits estan formats per cèl•lules, que aquestes cèl•lules contenen uns patrons d’informació... li ho explica a través de metàfores... imagini vostè una biblioteca immensa en la qual no hi ha cap llibre repetit... i vostè és un llibre d’aquesta biblioteca immensa i ningú al món és un llibre idèntic a vostè... però sabem segur que vostè i el seu pare comparteixen algunes pàgines d’aquest llibre... algunes de les pàgines del llibre del seu pare són només idèntiques a vostè... Mentre escolto embadalit i commogut la doctora tinc la clara sensació que els pensaments de la meva mare van per lliure. Amb els ulls inundats i trencant el fil de les explicacions de la doctora, se li escapa: “...jo només tenia cinc anys. Tot hagués fos molt diferent...”. L’esclat emocional de la meva mare va acompanyat d’una frase que li he escoltat mil vegades. Diu que no comprèn per quina raó no pot deixar de plorar sempre que hi pensa. Per què no pot passejar-se pel record sense que es produeixi un sotrac emocional que li faci saltar les llàgrimes. La doctora la calma, li diu que no es contingui, que plori tot el que necessiti i que aquesta reacció és totalment normal. I és aleshores quan pronuncia aquells frase que per a mi conté tot el nucli de la qüestió: “És una ferida que no s’ha tancat. Les ferides han de cicatritzar i si no cicatritzen continuen sempre obertes. Som aquí per fer, encara que tard, tot allò que es pugui per ajudar a tancar la ferida”. Sempre adreçant-se a la meva mare, la doctora explica que hi ha un pla d’obertura de fosses per al 2017. Unes 42, de les moltes que se sap existents a Catalunya i que són només una part de les moltes que hi ha i de les quals se’n desconeix la seva existència. A més de totes aquelles restes que poden trobar-se escampades en camps de conreu, o sota edificacions o -el que per a mi seria pitjor noticia en el cas del meu avi- amuntegades en alguna ossera del Valle de los Caídos, on foren traslladades fa anys moltes de les restes sense identificar per tal d’intentar vendre la idea que aquell santuari faraònic fou construït “per a tots”. Mentre aporto a la doctora alguna de les poques dades que tenim i que podrien contribuir a la identificació, li fan el frotis bucal a la meva mare. En acabar, recull les autoritzacions que hem emplenat i signat prèviament i ens diu que, si en algun moment tenen alguna notícia, ens avisaran. La doctora, ja acomiadant-nos a la porta, ens torna a demanar disculpes per l’espera. Li dono les gràcies i li dic que no s’amoïni: que qui ha esperat vuitanta anys, no li ve de dues hores. ........................ Sortim del recinte amb una clara sensació de pau. Sabem que restem pendents d’una trucada que molt probablement no es produirà mai. Sabem que la iniciativa prové d’un govern que té interès a mantenir-la i arribar fins on es pugui, però també sabem que això està supeditat al curs dels esdeveniments polítics que puguin produir-se en un futur.  En qualsevol cas, surto amb la sensació d’haver après una mica més del valor que té el fet de poder anar-se’n d’aquest món havent pogut dir, a les persones estimades, adéu i gràcies. Barcelona, 21 de gener de 2017
(C) 2017 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  Pŕgina personal disponible des de març de 2000. Nova edició gener 2016.