Encenalls  -  ELS TRES PORQUETS
Drets, amb els ulls ben oberts i les mans creuades rere l’esquena, em contemplen cada dia. De tant en tant me’ls miro i m’adono que per a ells no passen els anys. Perquè en fa molts, que ens coneixem. De fet, ens coneixem de tota la vida. Duen  la seva jaqueta descordada de colors diferents,  lluint un ufanós  corbatí que corona una prominent i nua panxa.  I allà, en una de les prestatgeries del meu taller segueixen ben plantats, elegants i amatents, els tres porquets.   I, com sempre, a la dreta  el de la jaqueta de color verd, a l’esquerra el de la jaqueta blava i al mig, amb la seva jaqueta de color daurat, l’únic porquet que duu barret, el porquet diferent: el porquet negre. Jo encara no havia complert el primer any de vida quan els vaig conèixer. Els pares havien comprat –o, molt probablement, reaprofitat- un cotxet de nadó. Sorprenentment conservo un record icònic i molt tènue d’aquelles passejades. I no tinc cap dubte que, si ho recordo, és només perquè aquell cotxet incorporava un element que em va tenir entretingut durant moltes estones en aquells anys foscos de tantes estretors. Enfilats per una vareta metàl•lica restaven, a l’alçada de les meves menudes mans, els tres porquets. Dins de cada porquet hi havia pedretes, de manera que en fer-los girar sobre el seu eix, feien de sonall. Allà va començar i també va acabar la meva carrera com a percussionista. I al mig, com sempre, el porquet negre. Òbviament, en aquell estadi preverbal jo no identificava aquells tres ninots de plàstic com a “Els Tres Porquets”. Ben segur que algú m’ho devia dir, però també ben segur que mai ningú no em va dir per quina raó hi havia un porquet negre. I sí, encara tinc el minúscul record que el porquet negre era el que menys m’agradava. En aquell micromón que era la colònia tèxtil de Còdol Dret on els meus pares treballaven i vivien –per aquest mateix ordre- érem poca gent i tots de pell blanca. . Amb tota probabilitat, si se m’hagués plantat al davant un rostre de color negre, hagués arrencat a plorar desconsoladament. Al costat dels seus germans, el porquet negre em devia semblar estrany, em devia semblar lleig. D’aquella època llunyana només me’n resta un testimoni gràfic: una fotografia feta a la plaça de Manlleu l’any 53, on apareix la meva mare amb el cotxet i jo, amb cara de botit, amb els tres porquets davant meu. I al mig, com sempre, el porquet negre. L’esperançada fugida cap a la ciutat a la recerca d’un futur millor devia comportar una estricta selecció dels objectes que venien amb nosaltres. Jo no havia fet encara els tres anys quan vam arribar a Barcelona sense més equipatge que la necessària roba i algun objecte especialment preuat. I en algun racó de la maleta hi devien viatjar també els tres porquets. Passaren els anys i caigueren les dècades fins que un dia, en una d’aquelles cabussades que de tant en tant fem en el nostre passat, em vaig retrobar amb ells. Ja no funcionaven com a sonall perquè s’havien perdut les pedretes pels forats laterals que havia deixat l’absència de l’eix que els enforquillava. Així que vaig introduir-ne de noves taponant els orificis per tal que no tornessin a escapar-se. Des d’aleshores m’acompanyen permanentment  en algun lloc visible del meu espai de treball. I al mig, com sempre, el porquet negre. Va ser en aquest retrobament quan, per primer cop, em vaig fer a mi mateix la pregunta: Per què un porquet negre?.  Algunes cerques per les imatges de Google em van permetre comprovar que en totes les il•lustracions existents associades al conte d’Els Tres Porquets no se’n troba cap ni una on s’hi representi un porquet negre. A més, el conte ens explica que els tres porquets eren germans, fet que fa més difícil comprendre, sense derivar en peregrines cabòries sobre la promiscuïtat de la mare, la raó per la qual el fabricant del cotxet o el subministrador de guarniments, allà pels anys 40 o 50, havia introduït aquesta agosarada variació. Encuriosit per la qüestió, recordo que vaig fer cerques per portals de col•leccionisme i antiguitats, en catàlegs antics i en anuncis de premsa, intentant localitzar un cotxet d’aquella època que incorporés els mateixos accessoris. No vaig trobar-ne mai cap, ni tampoc cap mena d’il•lustració en la qual els tres porquets no tinguessin la pell del mateix color. Finalment vaig arribar al convenciment que el porquet negre com el sutge que hi havia al meu cotxet de nadó i que avui m’acompanya cada dia al taller, és peça única. Fins que un dia, un d’aquests dies que sembla que ens llevem amb la sensibilitat més esmolada, inesperadament  vaig viure una experiència que m’havia de donar la resposta. Mentre contemplava els enormes ulls del porquet negre,  el seu barret rodó i la seva americana daurada, vaig sentir que al meu voltant s’iniciava una càlida melodia sobre uns batecs de conga i bongos....i vaig tenir la sensació de ser transportat en el temps cap a un lloc incert i familiar alhora. L’habitació on era ja no la reconeixia com el meu taller, sinó com un modest racó de treball: una petita habitació on una dona, encara jove, treballava acolorint unes figuretes de plàstic, sota la llum única d’una modesta làmpada de flexo. Al calendari que penja en una de les parets hi ha la fotografia d’una orquídia i l’únic full que hi resta a sota em diu que som al desembre de 1950. Al costat del calendari i subjectades a la paret amb xinxetes, la fotografia d’un home ben clenxinat  amb una cigarreta als llavis emulant Bogart i una altra més esgrogueïda on es pot veure un home i una dona grans, tots dos vestits de negre.  La Rosita fa cara de cansada. És capvespre i fa moltes hores que treballa.  Asseguda a la seva taula de treball va perfilant les negres celles d’un porquet de pell rosadeta. A la seva esquerra, la Rosita té un cistell enorme ple de figuretes variades que esperen passar per les seves mans per adquirir un bri de vida. S’hi poden veure figuretes de nans, aneguets, Goofys,  Donalds... peces de plàstic sense cap personalitat i mirada inexistent. Davant seu pinzells, tubs de pintura de diferents colors, una paleta de mescles i diversos flascons amb dissolvents i fixadors. I a la seva dreta una petita prestatgeria on hi va col•locant les figuretes pintades per tal que s’assequin. Ara hi té set nans, una Blancaneus, un Pluto i un porquet que duu una americana de color verd. Feina, molta feina. Quan arriben aquestes dates la feina se  li acumula i hi ha dies que ha de treballar fins a mitjanit. Li paguen a deu cèntims la peça, materials a banda. No és gaire, però és feina.  L’acompanya el so d’una ràdio a vàlvules que hi ha a l’altre extrem de l’habitació. Sort de la ràdio: les hores es fan mes curtes tot escoltant cançons i històries d’amors i desamors. I amalgamada al so de la ràdio inunda l’habitació una flaire de laques i trementina que a ella, a la Rosita, no li desagrada. Però avui està molt cansada i ha resolt que acabarà abans. Li han dit que els tres porquets van junts i ara està treballant en el segon. Tan bon punt l’acabi, ho deixarà: demà serà un altre dia. La Rosita suca el pinzell en el color vermell per pintar el corbatí del segon porquet que, com no ha rebut cap indicació al respecte, l’ha dotat d’una americana de color blau. Ja fa hores que a fora és ben fosc i l’escalfor de la petita estufa elèctrica resulta insuficient. Mentre comença a netejar els pinzells, la Rosita adreça l’esquena i aixeca la mirada cap al sostre per sortir de la posició que el seu cos suporta moltes hores cada dia. Tanca els ulls mentre escolta una radiofònica veu femenina, molt familiar, que diu: “...Y a continuación, Fernando, desde la hermosa ciudad de Hellín, nos pide que dediquemos esta canción a su novia Jacinta, en el dia de su cumpleaños, deseándole larga vida a su lado. Nos dice que es su canción preferida y no vamos a decir el nombre porque seguro que la conocen de inmediato todos nuestros radioescuchas. ..” Sona un ritme de conga sobre el qual sura un conjunt de vent que, càlidament introdueix l’aflautada veu d’Antonio Machin: “...Pintooooor nacido en mi tierraaaaa...con el pincel extranjerooooo....pintoooor que sigues el rumbooo.... de tantos pintores viejooooossss... La Rosita resta immòbil, lliurada totalment a aquella música que l’embolcalla. Els seus ulls s’humitegen i una idea li acut súbitament al pensament. Per què no?...  Mentre sonen les darreres notes de la cançó, mulla novament el pinzell en el recipient de trementina i agafa el tercer porquet. Barcelona, octubre de 2017
(C) 2017 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  PÓgina personal disponible des de marš de 2000. Nova ediciˇ gener 2016.