Encenalls  -  EL BOSC QUE VAIG CONÈIXER
No guardo un bon record dels meus primers anys escolars. Un col·legi entaforat  entre les parets d’uns pisos del Poble Sec on les hores transcorrien lentes.  I quan les hores se’ns fan lentes significa que no les vivim com a agradables. Records en blanc i negre, mestres severs, un director de bigotet estret i panxa grossa, rosaris inacabables farcits de críptiques jaculatòries els dissabtes al migdia, com si es tractés del preu a pagar per poder assolir un cap de setmana que esdevenia indecentment curt. I tot en castellà. I alguns crits. I alguna bufetada que volava de tant en tant. I por, molta por... Suposo que per raons econòmiques, en fer els deu anys, els meus pares van fer mans i mànigues per dur-me a l’Escola de Bosc (aleshores “Escuela Municipal de Bosque de Montjuich”). Es tractava d’una escola pública gratuïta de l’ajuntament, relativament petita, que gaudia d’una bona fama i l’accés a la qual no era senzill. Des dels ulls dels pares s’assumia, una mica a contracor, allò que hauria de ser el peatge a pagar diàriament: agafar el funicular al Paral·lel, aleshores “Avenida del Marqués del Duero”, a l’estació que estava situada just al davant del Nuevo Cinerama. I aquell nen tímid que havia viscut una primera escolaritat sota un règim pseudomilitar  va aterrar durant dos cursos a l’Escola de Bosc . Ara puc dir que aquell període 63-65 va ser un autèntic oasi, una finestra que em va permetre albirar que hi havia altres maneres de fer i d’entendre l’ensenyament. L’estada al Bosc em va marcar molt i encara em sorprenc sovint de la petjada profunda que em va deixar i dels nítids records que en conservo. Però ara sé que l’Escola de Bosc que jo vaig conèixer no era més que una desvirtuada reminiscència del que havia estat. El que jo vaig viure van ser només les escorrialles  d’un projecte educatiu escapçat, però tan potent que els aires de la postguerra no havien aconseguit anorrear-lo del tot. L’Escola de Bosc fou la primera escola pública de Catalunya, fundada per Rosa Sensat el 1914. La presència a l’ajuntament d’un grup de regidors republicans sensibles a les qüestions pedagògiques va afavorir la creació de les “escoles a l’aire lliure”, que recollien experiències observades en centres capdavanters d’EE.UU., Suècia, Noruega, Alemanya i Dinamarca. Rosa Sensat  pretenia una escola que establís les bases del que considerava que havia de ser l’educació pública: contacte permanent amb la natura, activitats a l’aire lliure, educació artística i musical, respecte per les individualitats i l’escola com un lloc d’aprenentatge en el qual els nens experimenten, respiren, viuen, gaudeixen i s’embruten. . . . . . . . . . . Per a la creació de l’Escola de Bosc l’ajuntament havia adquirit la finca Laribal, en un punt sense urbanitzar de la muntanya de Montjuïc. L’emplaçament –per a qui no ho conegui- és a tocar del punt on es troba actualment la Fundació Miró. A finals del segle XIX, l’advocat i periodista Josep Laribal s’hi havia fet construir un curiós palau d’estil neomossàrab. I fou a la mort de Laribal que l’ajuntament va adquirir la finca i destinar l’edifici a acollir els primers temps de l’escola. Com a element visual carregat de simbolisme, l’escultor Josep Llimona va crear, el mateix any de la inauguració, l’obra “Amor a la infantesa”, una bella escultura que només entrar al recinte donava la benvinguda i que ho continua fent encara avui. L’any 1921 es va inaugurar un edifici nou, neoclàssic de dues plantes, anomenat “edifici dels nens”. Rosa Sensat va exercir la direcció de la secció de nenes fins el 1930. Però el projecte pedagògic original va veure’s estroncat per la guerra civil i els aires dels anys següents. A la pàgina web de l’escola hi podem llegir actualment  un paràgraf que descriu molt bé aquest trànsit: A partir de l’any 1939, tota una sèrie d’esdeveniments polítics, històrics i socials ocorreguts al nostre país, van transformar totalment les escoles municipals. Les finalitats i els objectius varen ser uns altres que poca cosa tenien a veure amb els que l’havien posat en funcionament. Ben cert és però, que a l’Escola hi van restar durant molts anys un bon grup de mestres, homes i dones a qui els va tocar viure moments difícils. Mestres dels inicis de l’Escola i un grup de nouvinguts que hi van posar il·lusió i dedicació en fer bé la seva feina i que van fer possible que no tot el que s’havia fet, quedés en l’oblit”. I aquesta escola, que conservava el seu entorn natural i una soterrada espurna fidel als principis fundacionals en cadascun dels mestres, és l’Escola de Bosc que jo em vaig trobar quan el 2 d’octubre del 63 vaig agafar el funicular per primer cop.  . . . . . . . . . . Avesat a l’opressiu espai del col·legi del Poble Sec on havia anat fins aleshores, sense pati i escasses finestres, l’entorn de l’Escola de Bosc m’oferia tot l’exotisme i estímul que no havia conegut abans. Nens i professors agafàvem junts el funicular i aquest simple fet de desprendre’ns de l’asfalt, pujar a la muntanya i endinsar-nos en un espai que em feia l’efecte que era la mateixa selva, presentava un atractiu enorme. Crec que al Bosc vaig aprendre a jugar. No recordo haver-ho fet d’aquella manera abans i mai més no ho podria fer després. L’escola tenia dos espais absolutament diferenciats als quals s’hi accedia per punts totalment separats. De fet, eren dues escoles en una. Nenes i nens no ens veiem ni coincidíem mai. L’accés de les nenes era per l’actual Avinguda de Miramar, amb l’escultura de Llimona en primer terme. A l’edifici dels nens s’hi arribava per un accés lateral. Només una tèbia cridòria durant les hores d’esbarjo permetia endevinar que existia un altre col·lectiu, un altre món: el món de les nenes. Els meus records, per tant, s’associen únicament a l’entorn de l’edifici dels nens i del seu professorat, tot masculí a excepció de la “professora de música”. Més endavant em referiré a la raó d’aquestes cometes. El director de l’escola, el Sr. Fuster, era un valencià de tipologia física que recordava, de perfil, l’efígie encunyada a les monedes de pesseta (i a les de “duro”, i a totes les altres). Una calba prominent i un bigoti a l’estil del moment. Entre l’alumnat i amb la més gran de les cauteles, l’anomenàvem “el trompa”. Corria la brama que en alguna ocasió se l’havia vist en situació d’equilibri inestable. Ignoro si a més de l’addicció evident al tabac també en tenia a l’alcohol. Però la seva addicció més manifesta era, sens dubte, l’addicció al règim. Mai no li vaig veure impartir una classe i estic força convençut que la direcció del centre no li havia estat atorgada pel seu bagatge i experiència pedagògica. El seu paper devia ser, fonamentalment, el de mantenir l’ambient escolar dins dels paràmetres de la moral i ideologia franquistes. I que ningú se’n sortís per on no tocava. Perquè avui sé que els mestres que vaig conèixer –especialment el Sr. Martí, l’únic que jo vaig tenir-, eren mestres que havien begut del projecte genuí de l’escola. Mestres que no havien estat depurats i que, malgrat les noves circumstàncies, havien estat capaços de nedar en aigües incòmodes i guardar la roba convenientment.  Com molt bé conclou l’esmentat text de l’escola, foren mestres “.... que hi van posar il·lusió i dedicació en fer bé la seva feina i que van fer possible que no tot el que s’havia fet quedés en l’oblit”. El dia d’escola solia començar amb una corredissa per evitar que el funicular tanqués les seves portes, a dos quarts de nou, deixant-me sol a l’andana. Crec que la meva afició a córrer va néixer al llarg passadís que menava al vagó dels nens, del funicular. Perquè nens i mestres, anàvem a un mateix vagó. Les nenes anaven separadament al primer vagó, imagino que amb les seves mestres, que devien ser dones. No les vaig veure mai. En arribar, creuàvem en filera l’Avinguda de Miramar i, després d’un breu tram a tocar de les barraques dels gitanos, arribàvem al recinte de l’escola. Un agradable passadís entre bardisses conduïa al pati, amb l’edifici dels nens presidint-lo.  Era aleshores quan, situats en formació i amb la salutació feixista, que presidia fervorosament el director, s’hissava la bandera mentre cantàvem el “Cara al sol”. Idènticament, l’arriada de la bandera acomiadava la jornada escolar al final del dia. Sempre em vaig preguntar pel significat d’aquell “impasible el alemán”. No entenia el significat d’aquella frase escolada al mig de l’himne, ni la raó de la impassibilitat de “l’alemán”.  De fet, crec que de l’himne no n’entenia res. Tampoc la raó per la qual l’havíem de cantar dos cops cada dia. De l’edifici dels nens només en recordo tres aules, corresponents a tres nivells diferents, a més d’una sala polivalent. Cada grup devia tenir entre vint i vint-i-cinc alumnes. No n’hi havia més. Els tres mestres, sempre amb vestit, camisa i corbata,  impartien les classes mentre la llum, les olors i els colors de les estacions entraven pels grans finestrals. Com era preceptiu, el crucifix i les fotografies de Franco i José Antonio presidien l’aula. Els nens teníem taules individuals  repartides en un espai generós que acollia també una generosa vitrina de llibres.  Degut a l’emplaçament de l’escola, tots els alumnes i mestres ens quedàvem a dinar.  Aquest fet contribuïa a teixir un sentiment de família amb els rols, això sí, molt ben delimitats. I a la placidesa de les aules i l’encant del bosc que envoltava l’escola, s’hi afegia encara un fet més singular: la cuina i menjadors s’ubicaven al palau Laribal, l’estil mossàrab del qual ens remetia, a l’hora de dinar, a aquelles imatges de l’Alhambra que havíem vist  al llibre de text. D’allò se’n podria dir, apropiadament, que era un luxe oriental. Crec que encara avui, més de cinquanta anys després, podria reproduir el menú diari, incloent els macarrons gratinats dels dijous alternats que aleshores em provocaven basques i m’obligaven a mentir, dijous si dijous no, simulant una indisposició que la callada complicitat de la cuinera s’avenia a substituir maternalment per un beneït arròs bullit. . . . . . . . . . . Sempre que evoco aquell curs a l’Escola de Bosc els records es polaritzen al voltant de dues dimensions o eixos diferents. El primer, aquell que tindria a veure amb els continguts, amb tot allò que era objecte d’estudi en aquells cursos preliminars al Batxillerat. Un sol llibre de text de voluntat enciclopèdica –crec recordar que aquest era també el seu títol- era el fil conductor del curs. Un llibre de text amanit convenientment amb tots aquells elements i icones afins al movimiento. Gramàtica, geografia, matemàtiques i història d’Espanya (la història dels vencedors), conformaven el gruix d’aprenentatges formals a assolir. I una bona part del llibre dedicada a glosar la figura de Franco, les bondats de la seva croada de vocació universal i eterna, a més d’una acurada secció dedicada a la història, principis, finalitats i estructura de la Falange. El cert és que ben poc m’ha quedat gravat a la memòria de tot allò que, per altra banda devia complir la seva funció curricular, atès que l’accés posterior al Batxillerat el vaig fer sense ensurts. Potser el recitat dels rius d’Europa i la imatge dels dies commemoratius dels “caídos por la patria” són algunes de les poques reminiscències que em resten en algun racó de la memòria.  En aquell temps, tots els ensenyaments programàtics que rebia em semblaven lògics, adequats i necessaris. Fins i tot aquelles glosses a José Antonio o a Matías Montero, Ramiro Ledesma i altres màrtirs de la croada, “vilmente asesinados por las hordas rojas”. Bé, per ser precisos hi havia una matèria que no em va semblar mai ni lògica, ni adequada ni necessària. L’anomenada “classe de música” era la cosa més diametralment oposada al que els fundadors de l’Escola de Bosc haurien  entès com una classe de música. La “professora de música” era una dona de la Sección femenina, que recordo vagament com seca, de caràcter i de figura. No recordo si teníem una classe cada quinze dies o només una al mes. El que recordo perfectament es l’objectiu d’aquelles classes. Potser perquè feia un parell d’anys que anava al Conservatori del Bruc i acabava de començar amb el violí, em resultava del tot incomprensible que d’allò se’n pogués anomenar “classe de música”. Perquè aquella senyora no ens ensenyava a llegir un pentagrama, ni ens educava la veu, ni tampoc la nostra oïda musical. L’objectiu de la “classe de música” era, únicament, que aprenguéssim tots els himnes i càntics del “movimiento”. L’única ombra de consagrat avorriment que tinc associada a l’Escola de Bosc és la d’aquelles tardes de dijous quan, amb la bata bruta de rebolcades pel pati, aquella senyora ens feia entonar el “...de Isabel y Fernando, el espíritu impera... moriremos besando la sagrada bandera...” . Naturalment, el fet d’haver tingut “classe de música” no eximia, aquella tarda, de cantar el “Cara al sol” abans d’abandonar l’escola. Però si conservo un record tan positiu del meu pas per l’Escola de Bosc i si guardo un durador sentiment d’agraïment cap a ella no és, òbviament, per aquesta dimensió de continguts. No és tant pel “què” sinó pel “com”. I d’aquesta segona dimensió, molt més sensitiva i emocional, en conservo un vivíssim record que sintetitzaria en dos elements essencials: el contacte permanent amb la natura i el tarannà dels mestres.  Encara que esporàdicament vaig conèixer els altres dos mestres, el senyor Martí va ser l’únic que vaig tenir durant els dos cursos. El veig amb el seu vestit de color marró clar, el seu cabell blanc pentinat enrere i les seves ulleres metàl·liques, de muntura fina. Era un ésser que traspuava bonhomia pels quatre costats. Un home d’edat avançada que des dels meus ulls d’infant era vist com un ancià. Probablement tindria aleshores l’edat que tinc jo ara. Probablement un esperit republicà que intentava sobreviure sense renunciar a aquell model d’escola en el qual havia cregut. Un model d’escola i de relació que continuava viu –això sí- només en la distància curta. És a dir, en la distància realment important. Quan molts anys després vaig veure “La lengua de las mariposas” em vaig recordar d’ell. Perquè si bé el senyor Martí feia totes les classes en castellà, sempre que m’adreçava a ell individualment per preguntar-li o comentar qualsevol cosa, em parlava català. Perquè ens ensenyava a partir de l’experiència viva a apreciar i respectar la natura. Perquè en els dos anys que vaig tenir la sort d’estar amb ell, mai no vaig escoltar un crit. No calia. Respecte total a l’alumne. Respecte total al professor. I perquè crec que, en la distància curta, mai no ens va enganyar. I en aquesta dimensió sensitiva i emocional hi tinc ancorats tots els records de l’Escola de Bosc. Crec que posaria en primer terme les olors. Un repertori d’olors que modulaven estacionalment i que tenien la representació màxima en l’enorme eucaliptus que presidia el pati. Els seus fruits eren sovint motiu per observar i experimentar, però també esdevenien munició quan, transformats en combatents d’un imaginat conflicte bèl·lic, lluitàvem fins a l’extenuació. La imatge dels genolls i l’aspecte de les bates, en arribar a casa al vespre, eren testimoni de les glorioses campanyes de cada dia. No obstant això, tinc un record global d’una gran placidesa i harmonia pel que fa a les relacions entre companys. No recordo ni incidents destacables, ni humiliacions, ni neguits de cap mena. Era una escola a la que cada dia hi tornàvem amb il·lusió. I després de les olors, les llums, la puresa de l’aire i mil imatges més. Les identificacions de fulles i fruits, les curses al voltant del pati, els jocs de cuit i amagar per dins del bosc, les partides d’escacs, en arribar la primavera, amb les taules traslladades sota els arbres. Les observacions de capgrossos i sangoneres que criaven al bassiol del pati, les explicacions del mestre, amb els nens asseguts a terra, a l’espai que anomenàvem “el bosquet”... i la xocolata, una xocolata a la pedra que trobava excelsa. Crec que totes les xocolates que he tastat al llarg de la meva vida posterior, han estat sotmeses a la valoració comparativa amb aquella que ens donaven per berenar, en dijous alterns, compartint opció amb el formatge. I tot aquest repertori d’agradoses sensacions tenien un bon complement en les lectures. L’aula disposava d’una vitrina-biblioteca –avui diria que de fusta de roure-  a la qual podíem accedir-hi lliurement per escollir les nostres lectures. Lectures, això sí, molt seleccionades i filtrades. I, òbviament, totes en castellà. Recordo haver llegit amb especial interès molts llibres de la “Colección Araluce”, uns llibrets de tapa dura que solien recollir versions extractades d’obres clàssiques, biografies de celebritats i relats basats en elements de la mitologia grega i romana. Potser la meva clara atracció posterior per l’òpera barroca té alguna arrel en el retrobament de personatges que em foren presentats en les lectures d’aquells anys. I és justament aquest armari situat al fons de l’aula on dormien els nostres herois de ficció, el protagonista de l’episodi més emotiu i carregat de significat que conservo, de tots els relacionats amb el meu pas per l’Escola de Bosc. És un record que em retorna sovint al pensament, que l’he compartit moltes vegades amb les persones properes i que, avui, en aquests anys difícils per a Catalunya, en què des dels revifats moviments neofeixistes s’assetja permanentment la llengua i l’escola catalana, pren per a mi especial significança. Un dia, durant les estones dedicades a la lectura, em vaig atansar a la vitrina dels llibres. Tot remenant, vaig reparar en un llibre caigut al fons. Un llibre vell i empolsegat, com perdut. El vaig agafar i el vaig obrir. Era un llibre diferent, escrit en una llengua desconeguda. Amb la satisfacció d’aquell que ha topat amb una troballa arqueològica, vaig atansar-me amb el llibre a les mans cap a la taula del mestre. - Senyor Martí, miri... he trobat un llibre escrit en francès... M’agradaria reviure avui totes les tonalitats que va adquirir la mirada del senyor Martí quan, amb aquella tendresa seva, em va respondre: - No, Josep... aquest idioma no és francès. Això és català, la llengua que parles a casa. Jo tenia deu anys i havia nascut a Osona. A casa parlàvem català i no havia vist mai una paraula escrita en la meva llengua materna. Fins al punt de no reconèixer-la. Trigaria encara uns trenta anys més a ser capaç d’escriure-la amb una decència mínima. I sempre he mantingut i mantindré aquell punt d’inseguretat que hom té sobre les llengües que no s’han après durant la infantesa. I sempre recordaré que vaig ser conscient d’aquesta mancança, per primer cop, durant aquell dolç període d’aprenentatge, a l’Escola de Bosc de Montjuïc. Beseit, agost de 2018  
(C) 2016-2018 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  PÓgina personal disponible des de marš de 2000. Nova ediciˇ gener 2016.
(Polsar sobre les imatges per engrandir-les)