Encenalls  -  CREMONA
Fa dies que hi penso: la setmana pròxima farà 30 anys que vaig visitar Cremona per primer cop. Tinc tan viu el record que, per a un desmemoriat com jo, resulta difícil comprendre com ha pogut passar tant de temps. Contràriament al que és avui habitual, confesso no tenir esperit viatger i no sento cap necessitat de fer allò que en diuen “conèixer món”. Hi ha molts viatges que rebutjaria ni que em paguessin per fer-los. Abans que visitar cent punts desconeguts del planeta pel simple fet de viatjar, prefereixo tornar cent cops a aquells punts que, per la raó que sigui, m’hi sento emocionalment lligat. I un d’aquests llocs és, sense cap mena de dubte, la ciutat de Cremona. No recordo haver arribat mai a un lloc amb una càrrega tan intensa de desig i d’emoció. Per moltes raons havia hagut d’ajornar aquell viatge i en aquell moment, amb 36 anys i amb els fills ja prou crescuts, havia arribat l’hora. Havia arribat l’hora de visitar Cremona i complir també el meu llunyà desig. Encara ressonaven pel meu cap les paraules del mestre Xavier Turull quan, sent jo alumne seu al Conservatori del Bruc, amb disset anys, em parlava de la ciutat llombarda i, coneixent la meva inclinació, em suggeria que me n’anés a formar-me a Cremona. Però les coses als anys 60 i 70 eren, pel que fa a les possibilitats de viatjar dels joves, molt diferents de com són ara. Per això quan aquell juliol del 89 el tren que havíem agafat a Milà es va aturar a l’estació de Cremona, vaig sentir que aquell instant marcava un abans i un després i que s’encetava un nou capítol a la meva vida. Sempre que penso en la ciutat de Cremona hi ha una adjectivació que s’adhereix immediatament a la imatge mental que d’aquell primer viatge en conservo: placidesa. Cremona és la ciutat plàcida, on tot sembla fluir de manera amable i harmònica, com en un madrigal de Monteverdi, un dels seus fills insignes. Està situada al sud de la Llombardia i a la riba esquerra del Po, en plena pianura padana, terra de vaques i formatges, com recorden constantment els anuncis a les carreteres que reprodueixen immensos exemplars de l’apreciat grana padano. I com recorda sovint una certa flaire a l’ambient, també familiar per als que provenim d’una altra plana, la de Vic. Cremona té una població pròxima als 100.000 habitants. La qualificació de ciutat gran o petita és quelcom relatiu. El que està clar, però, és que degut al tarannà que s’hi respira, a aquesta placidesa encomanadissa que tot ho amara, es percep més petita i més íntima del que realment és. He tornat en diverses ocasions a Cremona, ja sempre coincidint amb les Triennale o la Fira Mondomusica, que se celebra cada any a cavall entre setembre i octubre.  He vist com progressivament el nombre de visitants s’ha incrementat, però no he tingut mai la sensació que Cremona hagi cedit gens en allò que constitueix la seva genuïna essència. I sempre que penso en ella el pensament se’n va a cercar aquells records del primer viatge. Uns records, unes coneixences i unes sensacions inesborrables. El record de la primera visita a la botiga/taller del mestre Morassi i l’atenció que ell i la seva filla Monica ens va dispensar. A ells els vaig comprar les primeres eines específiques de lutieria, les primeres fustes. El record de la visita a l’Editrice Turris,  a Corso Garibaldi, on l’amabilitat del signore Spotti ens va dur de la mà a tota la bibliografia i iconografia disponible sobre luteria en un temps –cal recordar-ho sovint- que no teníem Internet a l’abast. O el record de l’atenció exquisida oferta pel signore Gianni a l’Hotel Astoria que ens va allotjar. Més enllà de les obligades visites a alguns tallers, al Museo Stradivariano, a les col•leccions del Museo Civico Ala Ponzone o a qualsevol dels punts de referència relacionats amb el gloriós passat de la Città dei Violini, Cremona em va fascinar en aquell primer viatge. Des dels mateixos noms d’alguns carrers fins als seus enllambordats. O els colors de les cases i els patis interiors d’edificis senyorials que et conviden a tafanejar-los. O els aparadors de les botigues que, siguin del que siguin, et recorden constantment que ets a la ciutat dels violins. O les plaques de marbre que et recorden fets tan remarcables com que en aquell edifici hi va viure i treballar Antonio Stradivari.  Deu ser fruit de l’enamorament  però, per a mi, la Piazza del Comune de Cremona és la més bella i suggestiva del món. Ja sigui la calma de primera hora del matí –sobretot si la pluja ha avivat els colors-, el trànsit pausat de la gent amb la serenor de les terrasses a mitja tarda, o la imponent il•luminació dels edificis de la plaça a les nits, el melic de Cremona deixa una inesborrable empremta. L’edifici del Comune, el Battistero, el Duomo -la catedral de Santa Maria Assunta-, amb el seu monumental torrazzo, una torre de 112 metres que es destaca des de qualsevol punt de la ciutat i que alberga el rellotge astrològic més gran del món.  I tot això sempre amablement amanit per la música, que pot sorgir de manera espontània en qualsevol moment, o per la música que intuïm en aquella imatge tan habitual a la ciutat consistent en músics que duen un instrument de corda a l’esquena. Dels molts records que conservo d’aquell primer viatge n’hi ha un que, per irrepetible i per la manera com es va produir, vull destacar. Va ser la visita al tresor més preuat de Cremona: la col•lecció de violins del Comune. Durant la primera meitat del segle XX, els cremonesos van prendre consciència de la paradoxa: la ciutat d’on havien sortit els instruments més excelsos, no en tenia cap. Tots els instruments de l’escola clàssica cremonesa estaven repartits pel món. Aleshores es va endegar un seguit d’iniciatives –no hi havia encara Verkamis- a fi de recaptar fons. Fruit de l’esforç es van poder retornar a Cremona una reduïda col•lecció representativa dels grans noms de la lutieria clàssica. L’any 1989 la col•lecció, al marge d’algun instrument posterior, disposava de cinc exemplars  de l’escola clàssica: l’Andrea Amati “Carlo IX” 1566, el Niccolò Amati “L’Hammerle” 1658, el Giuseppe Guarneri “Il Quarestani” 1689, el Giuseppe Guarneri del Gesù “Lo Stauffer - ex Zukermann”, 1734 i l’Antonio Stradivari “Ex-Joachim” 1715, conegut des del seu retorn a la ciutat, com “Il Cremonese”.  La meva dona i jo vam anar a l’ajuntament per veure la col•lecció de violins amb l’ànim i la idea de qui va a visitar una exposició d’instruments, com hem fet posteriorment en múltiples ocasions. Vull remarcar que en aquell temps jo no havia tingut encara ocasió de tenir a la vora i poder observar de ben a prop cap instrument d’aquesta naturalesa i, per això, duia amb mi la curiositat i l’emoció que acompanyen sempre les primeres vegades. Pensàvem que trauríem una entrada i que passaríem a veure la mostra, on ens trobaríem amb desenes de persones tan encuriosides i emocionades com nosaltres. Però no va ser així. Vam manifestar el nostre desig a la finestreta de recepció. Ens van demanar que ens esperéssim un moment. Vam veure que trucaven per telèfon i al cap de poca estona es va presentar davant nostre una mena d’uixer, un home alt i uniformat que, amablement, ens va indicar que el seguíssim. Caminàvem darrere seu, al seu compàs, diria que volgudament majestuós. Vam travessar cambres de palau, amb sostres enteixinats i grans finestrals. El seguíem a certa distància, ja conscients que aquella visita a una col•lecció d’instruments, seria irrepetible. Fins que l’home, amb les dues mans va obrir les portes a la “sala dei violini”, ens va convidar a entrar-hi, es va quedar palplantat a la porta mentre nosaltres, per primer cop, establíem contacte amb les joies de Cremona. Vam fer la visita en solitari, sense més pressa que la suscitada per la idea que l’uixer s’esperava per nosaltres. Sempre que torno a Cremona, al marge de les exposicions temporals que hi puguin haver, visito la col•lecció de violins de la ciutat. Cada cop hi solc trobar alguna peça novament adquirida, però, efectivament, no s’ha tornat a produir ni es produirà mai més una visita en les mateixes condicions. Vam estar deu dies a Cremona. El dia abans de tornar a Barcelona, cap al tard, vaig atansar-me a l’estació per fer una fotografia. Volia retenir en una imatge l’emoció sentida el dia de l’arribada. I ja ben entrada la nit, després de sopar, assegut a les escales del Duomo i amb la mirada clavada als finestrals de l’edifici del Comune, em vaig prometre a mi mateix que abans dels 40 construiria el meu primer violí. I que no tornaria a Cremona fins que no ho hagués fet. I així va ser. Però, curiosament, la imatge mental que em parla més gràficament sobre el tarannà de la ciutat de Cremona i que vaig recollir també en aquella primera visita, no té res a veure amb els violins. És la imatge d’una senyora d’uns setanta anys, cabells totalment blancs, avançant lentament pel Corso Giuseppe Mazzini amb una bicicleta de passeig amb cistelleta, amb dues bosses del súper penjades a banda i banda del manillar, un paraigües obert sostingut amb la mà esquerra i un gosset seguint-la, lligat no sé ben bé on. Si algun cop veieu això a Barcelona, feu-m’ho saber: voldrà dir que estem evolucionant. Ara per ara, però, crec que anem en direcció contrària. La ciutat amable, la ciutat plàcida. I encara que sé que ja no hi trobaré el mestre Morassi, ni el signore Gianni de l’Astoria, ni el signore Spotti de la Turris, espero tornar-hi  ben aviat.    Beseit, 12 de juliol de 2019
(C) 2016-2019 Josep Carbonell Mestre in Barcelona me fecit.  PÓgina personal disponible des de marš de 2000. Nova ediciˇ gener 2016.