La pantalla ho diu ben clar: el vol de les
18:30 que m'havia de tornar a Barcelona sortirà, en el millor dels
casos, a les 21:30. Tinc gairebé quatre hores per avorrir-me a
la T
3 de l'aeroport de Madrid.
Ja he passat els controls policíacs i l'únic
entreteniment a què puc aspirar
és el que m'ofereixen les
anodines
cafeteries de la terminal. Puc passar-me deu minuts acompanyat d'un
entrepà clònic de truita de patates, però no més. M'he llevat a
les cinc del matí per agafar ben aviat el vol d'anada i, després
de passar calors i caminar força, em sento molt cansat. No tinc
ganes de llegir. No tinc ganes de caminar. Només tinc ganes
d'arribar a casa, però falten quatre hores... per començar a
volar!
El tràmit de passar els
controls de seguretat s'ha convertit, actualment, en una mena de
vexació oficialitzada. Cal demostrar que no som terroristes. I això
vol dir que, mentrestant, presumptament, ho som. Si després
de descordar-s'ho tot i passar descalç per l'anella, resulta que
l'avió du tres hores d'endarreriment, la sensació de vexació és
total...
A prop meu, algú que
parla pel mòbil, en català: "Arribaré tard, aneu
fent...". Escolto també alguna expressió més clàssica
"Oye, que no vendré a cenar...".
Com que sóc un dels
pocs catalans més grans de sis anys que no usa telèfon mòbil,
acudeixo a un telèfon públic -actualment els tinc tots a la meva
disposició- per enviar un missatge similar. I un cop fet això, puc
fer dues coses: a) asseure'm, carregar-me de paciència i veure com
cau la tarda a Barajas, o b) asseure'm, carregar-me de paciència
i veure com cau la tarda a Barajas. Un cop decidit, passo a l'acció.
UNA HABITACIÓ AMB VISTES
Pels voltants de la porta
63 de
la T3 hi ha un reduït nombre de seients privilegiats. Són a tocar dels
vidres, totalment d'esquena al brogit i amb mirada única a les
pistes. En seure-hi, hom pot tenir la impressió de trobar-se davant
d'una immensa pantalla de televisió. M'assec i intento relaxar-me.
Sento, per un moment, l'impuls de cercar el comandament a distància
i eliminar els sons. La imatge és bella i el soroll dels avions
arriba molt esmorteït a través dels vidres. No puc deixar
d'escoltar, en primer pla, la remor constant de la terminal.
D'aquesta manera resulta impossible abstreure's del tot: Hem de
recordar, ineludiblement, que som captius d'una companyia aèria que
ens portarà a casa quan i com vulgui.
Som a finals de juny i els dies són
llargs, els més llargs de l'any. Els avions s'enlairen i
aterren silenciosament. Un rere l'altre, amb elegància i
cortesia, cedint-se el pas, com Déu mana.... Tot flueix. Son
les sis de la tarda, el cel és molt clar i la calor és
intensa. Es pot apreciar l'oneig de les imatges provocat per
l'escalfament del paviment. Cada minut que passa fa una mica
més bella la panoràmica. Mentrestant, continua l'impertinent
brogit a les meves esquenes. Ai, si pogués eliminar aquest
soroll...!
De sobte se m'encén una
llum: en algun racó del meu maletí he de portar un reproductor
d'MP3. Fa mesos que no el faig servir, però segur que hi és...
tindrà bateria? No recordo si hi porto alguna música gravada... no
recordo res... de fet, no l'uso gairebé mai. Cerco àvidament els
compartiments del maletí. Finalment el trobo i desembolico els fils
dels auriculars, amb ben poca esperança de poder escoltar res... Un
cop col·locats, engego l'aparell mentre em reclino al seient,
cercant una posició més còmoda... tindrà bateria? A la petita
pantalla de l'aparell s'encenen tres punts: manté tota la càrrega.... Mentrestant,
a les pistes continua el ball dels avions i un enorme Airbus agafa
embranzida davant meu. La tarda comença a mostrar-se molt atractiva
i l'indicador de reproducció dóna senyal de lectura...
GOULD
Una nota és suficient
per recordar-ho tot, de cop. Fa mesos em vaig passar al reproductor
les dues versions de les Variacions Goldberg, per Glenn Gould. Me
n'havia oblidat totalment i no les havia arribat a escoltar mai a
través d'aquest estri. Ha començat a sonar la versió de 1981, la
de (més) maduresa, la meva preferida. Davant meu, l'enorme Airbus
s'enlaira i jo, d'alguna manera, també. Poso el volum al màxim per
oblidar d'una vegada els sorolls de la terminal...
En poc segons s'ha produït
una increïble transmutació de sentiments. He escoltat aquestes
variacions desenes de vegades, a casa, però aquesta inesperada
audició d'avui m'ha agafat amb les defenses baixes... Em sento
trasbalsat. Sento Gould dintre meu, explicant-me cada nota de
l'Aria amb una obsessió infinitesimal. Cada nota, cada
frase, cada veu, cada silenci... Escolto amb més vivesa que mai els
seus habituals sorolls, que són ara gemecs que tenen quelcom d'orgàsmic
i d'agònic. Mai no els havia escoltat tanprop, tan intensament. Tot Gould és aquí...
Arrenca la variació
primera, intensa, precisa, magnificent, fantàstica... Els pels se'm
posen de punta. Focs artificials, veus que salten i ballen amb la
precisió d'un metrònom electrònic. La terminal de l'aeroport
deixa d'existir, només resta Bach. Mica a mica vaig visualitzant
Gould, amb la seva cadireta de potes retallades i amb el cap gairebé
tocant el teclat: txu, txu, txu, txu, txu... tu, tu, tu, tu,
tu... ta, ta ta, ta, ta... Mica a mica vaig penetrant en
la figura d'aquell ésser, genial i estrambòtic als ulls de molts,
que un dia, en la plenitud de l'èxit, va decidir no donar més
concerts i es va dedicar, la resta de la seva vida, a enregistrar
sentiments processats mil·limètricament.
La tarda és cada cop més
atractiva.
ASPERGER
Diuen que Gould fou
diagnosticat de Síndrome d'Asperger vint anys després de la seva
mort.
La Síndrome
d'Asperger és una alteració estranya, difícil de classificar, difícil
de percebre, difícil de comprendre. És una malaltia amb un gran
potencial per generar infelicitat en aquelles persones que la
pateixen. És una malaltia que promou conflictes d'interacció
social i que, conseqüentment, obre el camí a l'aïllament, a la
solitud, a la incomprensió, a l'abandó. És una malaltia
identificada fa relativament poc: la denominació "Síndrome
d'Asperger" fou utilitzada per primer cop en un estudi l'any
1981, el mateix any que Gould enregistrava aquest testament musical,
aquesta gravació mítica que avui m'acompanya.
El reconeixement de
la Síndrome
d'Asperger per la comunitat científica és recent: fou inclòs al
DSM-IV l'any 1994. No és una malaltia coneguda per la població i
tampoc ho és per a molts professionals de la medicina. Considerat
com a trastorn generalitzat del desenvolupament, dins dels desordres
autístics, però presenta sensibles diferències en relació a
l'estereotip social que existeix sobre l'autisme. L'afectat per
la Síndrome
d'Asperger no és un ésser hermètic i centrat en ell mateix. De
nen, pot presentar una aparença força normal, encara que amb
comportaments i respostes poc esperables. Això situa les persones
que la pateixen en la franja del dubte. De fet, no tothom ho accepta
com a malaltia i parlen només d'un perfil de personalitat peculiar.
La Síndrome
d'Asperger pertany a aquestes afectacions que no encaixen en els
esquemes que la ciència té per ordenar el coneixement mèdic i
tampoc en els esquemes que la societat comparteix i que ens
serveixen per moure'ns per la vida.
Gould va desgranant les
variacions, deixant en cada nota una mica d'ell mateix, mentre em
pregunto com devia ser la seva infantesa, abans que fos el Gould
admirat, el geni excèntric a qui tot se li podia perdonar... Com
devia ser la vida d'aquell nen quan ningú no havia sentit a parlar
de
la Síndrome
d'Asperger! Segurament, com és habitual entre els afectats, devia
tenir una gran facilitat per a les matemàtiques. Segurament, com és
habitual entre els afectats, devia passar hores embadalit, seguint
amb la mirada les agulles del rellotge. O tal vegada escoltant una
mateixa nota del piano, un i altre cop, entrant en ella, perdent-se
en ella, fonent-se amb ella... I, com és habitual entre els
afectats, tindria una impossibilitat manifesta de llegir els
sentiments dels altres, fet que porta inevitablement a situacions
generadores de conflicte.
Una de les característiques
més peculiars i socialment distorsionadores dels malalts d'Asperger
és el seu pensament hiperrealista, la seva incapacitat per
interpretar els nivells simbòlics o figurats del llenguatge. Si a
un nen petit amb Asperger la seva mestra, veient-lo embadalit o
silenciós, li pregunta si "està somiant truites" o si
"se li ha menjat la llengua el gat", el nen es troba
davant d'un greu problema de comprensió. El seu processament
cognitiu no li permet comprendre el sentit d'aquestes expressions:
sap que les truites es fan a la paella, però no se somien. I els
gats no es mengen la llengua de les persones. I a més... ell no té
gat... Perdut en aquest nus semàntic, és possible que li traslladi
aquestes reflexions a la seva mestra. I és possible que la mestra
tingui dificultats per comprendre com aquell nen que excel·leix en
matemàtiques i resol trencaclosques com ningú, sigui incapaç
d'entendre el que ella li acaba de dir... o potser és que li pren
el pèl?
Aquest tipus de
situacions van aixecant, de mica en mica, una invisible barrera
entre el malalt d'Asperger i el seu entorn social. Alhora, el seu
pensament es polaritza en determinats temes, sovint relacionats amb
elements mecànics o tècnics, i el seu comportament adquireix hàbits
ritualitzats. Les persones amb Síndrome d'Asperger poden arribar a
ser uns autèntics experts en un aspecte molt concret. Aquest
coneixement pot resultar absolutament inútil per a la societat o,
per contra, pot ser útil i reconegut socialment, la qual cosa els
pot portar a ser autèntics referents en el seu àmbit. Candidats a
pertànyer a aquesta última categoria són, entre altres, Albert
Einstein i Bill Gates. No ho sabem del cert. El cas de Glenn Gould
sembla molt més clar...
La tarda ha esdevingut
deliciosa i la música de Bach-Gould li dóna una dimensió
sorprenent. El pensament segueix especulant sobre l'estranya i cruel
realitat d'aquells "nens especials", aquells nens que no
poden explicar-se, de cap manera, què és allò que els fa
diferents dels altres. Ni ells, ni les persones que els envolten.
Generalment, s'arriba al diagnòstic després d'anys de desconcert i
de sofriment. I quan l'afectat viu en determinats entorns mancats de
recursos assistencials o envoltat de determinades persones, pot
arribar a anar-se'n d'aquest món sense saber l'origen de la seva
diferència.
Al fons, més enllà
de les pistes, sobre un turó situat a la meva esquerra llueix la
immensa blancor de la creu de Paracuellos. Un japonès s'asseu al
meu costat menjant un tros de pizza.
Gould enfila el quodlibet...
SFC
Fa més de dues
hores que he activat el mode replay i he escoltat les
variacions varies vegades. He sentit l'agònic comiat de Gould a l'Aria
da Capo un i un altre cop. Són més de les nou de la nit i a
les pistes hi ha encara una tèbia llum de dia. Porto molta estona
donant voltes i esmicolant una relació que no havia percebut fins
avui: la extraordinària similitud, pel que fa a l'impacte social de
la malaltia, entre
la Síndrome
d'Asperger i
la Síndrome
de Fatiga Crònica. Totes dues ultrapassen els llindars de les
classificacions. Totes dues tenen un origen desconegut. Totes dues són
difícilment perceptibles per als metges de vademècum. Totes dues
poden generar profundes situacions d'incomprensió. Totes dues poden
situar el malalt en la zona del dubte i convertir-se, als ulls
d'algunes persones, en simuladors, en peresosos o en llunàtics.
Totes dues poden conduir a l'aïllament. I en totes dues, els
malalts i els seus familiars, hauran de bregar amb la feixuga tasca
d'haver de demostrar continuadament la seva afectació.
No deixa de sorprendre
que aquesta màquina gairebé perfecta que és el cervell humà
sigui, tenint-la tant a prop, la cosa que, alhora, ens queda més
llunyana. El cervell no és únicament l'arxiu de la nostra història,
la cuina on es couen els pensaments, les emocions, les sensacions i
els afectes. No és únicament la meravella evolutiva que ens permet
trobar solucions, programar, imaginar, estimar i odiar... És també
una màquina complexa que pot sofrir alteracions. Alteracions per a
les quals no hi ha "mecànics" que puguin, encara avui,
determinar-les i solucionar-les. Una petita disfunció en la
producció d'un neurotransmissor, o d'una hormona, pot afavorir un
desequilibri sistèmic que porti una persona a veure el món d'una
manera totalment diferent a la majoria d'éssers humans o que
condemni una persona al dolor perpetu i a la fatiga constant.
Són poc més de les deu
de la nit quan s'anuncia el proper embarcament per als passatgers
del meu vol. He deixat el meu seient encarat a les pistes, on encara
hi resta una esmorteïda claror i torno a la realitat de la
terminal. Els passatgers fan (fem) cara de cansats i fastiguejats.
Comencem a formar la cua per a l'embarcament.
EPÍLEG
Quan arribo a casa són dos quarts de dues
de la matinada. Durant tot el viatge he continuat escoltant les
variacions Golberg dins el meu cap, tot i haver tancat
preceptivament el
reproductor. Prodigiós estri aquest cervell nostre, que ens permet
escoltar música sense aparell i sense consumir bateria. Estic molt
cansat i alhora, molt excitat. Abans de retirar-me a descansar, no
ho puc evitar: engego l'ordinador i cerco al YouTube: Gould. Trobo
les variacions fragmentades i no puc estar-me de carregar el fitxer
que conté les darreres.
Acabo el dia contemplant el comiat de Glenn
Gould.
