Resulta difícil per als malalts explicar els efectes sobre el propi cos d'una malaltia que comporta una afectació d'ampli espectre. Sempre resta la sensació d'haver-se referit només a una part de tot allò que voldrien expressar. Perquè l'afectació de la Síndrome de Fatiga Crònica és auténticament inabastable. Va més enllà del dolor físic. Hi ha un dolor més profund, el dolor de sentir-se incapaç de poder fer res d'allò que es vol fer. Les ganes hi són, però el cos no respon... i la ment tampoc. Hi ha el dolor provocat per les dificultats de relacionar-se amb l'entorn immediat, el dolor d'observar el dolor de les persones estimades. Dolor, dolor, dolor...

Els malalts s'esforcen un cop i un altre en explicar allò que els passa i allò que senten a través de metàfores i comparacions:  És com si m'haguessin robat el cos... És com si cada dia tingués la grip, la pitjor grip que puguis haver tingut mai... És com si m'haguessin apallissat... És com si...  És com si... És com si...

Una de les explicacions més entenedores, per la comparació que s'estableix, és la recollida en una carta publicada a La Vanguardia el 9 de maig de 2005, signada per Àngels Graells i que em permeto reproduir, amb la seva autorització.

Barcelona, setembre de 2006