|
Sembla una tendència imparable de la medicina occidental la progressiva fragmentació dels seus àmbits i especialitats, tant pel que fa a la investigació com a la medicina aplicada. Sovint quan es parla d'això, s'invoquen els necessaris i elevats nivells d`especialització científico-tècnica requerits avui per avançar una petita passa dins d'un petit bocí de la ciència mèdica. Cada cop cal saber més per saber més de més poc. I així la medicina avança o, si més no, això diuen... Resulta il·lusòria la idea que podem
transmetre quan, genèricament, parlem dels "avenços de la
medicina". A poc que hi pensem, ens adonem que la ciència mèdica
i les seves múltiples àrees i especialitzacions, avancen a ritmes
molt diferents. Mentre que en pocs anys hem vist avenços
espectaculars en aquells àmbits més vinculats amb la tecnologia
(cirurgia, microcirurgia, genètica...), en altres sembla que els
progressos són constants, però lents. És el cas de la
llarga guerra contra el càncer, dins la qual s'han guanyat
importants batalles, però la malaltia ens recorda constantment la
seva presència i la seva voracitat. També hi ha alguns àmbits,
com és el coneixement i tractament de les malalties mentals, en els
quals els progressos sembla que es redueixen únicament a la
farmacologia. Paral·lelament a la dinàmica
fragmentadora relacionada amb la pròpia evolució científica, tal
com l'entenem en el nostre món occidental, hi ha altres fenòmens
socials que contribueixen a reforçar-la i a fer, en definitiva, que
es vagi incrementant la llista d'especialistes en poca cosa. Els
metges que acaben la carrera tenen, davant seu, una llarga i penosa
cursa d'obstacles abans no poden assegurar-se la pròpia sustentació.
I aquesta és una legítima aspiració, segurament necessària per
poder-se preocupar despreocupadament dels altres. Els camins
per trobar un nínxol propi per exercir la medicina poden ser molts,
però les pressions del context econòmico-social, també porten, en
la majoria dels casos, a la fragmentació i a la recerca de la
simplicitat. Crec que va ser Huxley qui va dir que la
medicina ha avançat de tal manera, que actualment ja no hi ha ningú
que estigui bé del tot. Aquell que pensi que no té res, sens dubte
s'equivoca: és que no s'ha explorat prou. Cada cop hi ha més ulls
capaços d'escodrinyar bocins més petits del nostre organisme i
cada cop hi ha més laboratoris farmacèutics dedicats a vetllar per
la nostra salut i, de passada, incrementar exponencialment els seus
guanys. La conseqüència més directa de la fragmentació de la ciència
i la pràctica mèdica és que el malalt - aquell ésser que,
encertadament, acostuma a rebre el nom de pacient-, sovint no
és contemplat pel metge com una totalitat, sinó com un element
sobre el qual observar i aplicar la pròpia especialitat. La resta,
en moltes ocasions, deixa d'existir. Aquesta perspectiva pot
resultar molt eficaç en aquells casos en els quals l'origen,
l'afectació i les seves conseqüències immediates, romanen dins
dels llindars de l'especialitat. Però em temo que això passa poc.
Tinc la sensació que, en la mateixa mesura que existeix la
comentada tendència a la fragmentació, la salut i les múltiples
variables que l'afecten tendeixen, cada cop més a la interrelació. De totes les divisions que es fan i es
desfan, des del noble propòsit de comprendre millor les malalties,
la més ancestral i la més present és, sense cap mena de dubte,
aquella que divideix l'ésser humà en dues parts: del coll cap amunt
i del coll cap avall. La que situa la malaltia en el cos o en la
ment. Un cop s'ha establert aquesta primera classificació, és qüestió
de seguir separant i classificant. La dificultat per explicar alguns
processos va donar lloc, durant el segle passat, a la definició
d'una tercera categoria: la psicosomàtica. A la pràctica mèdica i
a la vida quotidiana, però, aquesta tercera categoria pateix una
irresistible tendència a ser absorbida. Els problemes són al cos o
a la ment. I si són problemes físics que tenen el seu origen en la
ment, és que són a la ment. És difícil saltar-se aquesta classificació
tan ancestral, tan socialment interioritzada. És difícil
comprendre una malaltia que pugui afectar "el cos i la
ment", sense classificar-la com a afectació psicosomàtica o
afectació mental. Tal vegada i des de la nostra òptica mèdica
occidental, impossible. Tinc importants raons per creure que la Síndrome
de Fatiga Crònica, essent una malaltia multisistèmica i que, per
tant, afecta també als processos mentals, no resisteix aquesta
classificació dicotòmica. En el moment que l'apliquem, renunciem a
la meitat de la seva comprensió i, a partir d'aquest moment, podem
continuar fragmentant i, alhora, allunyant-nos del seu coneixement. La persona que pateix la Síndrome de
Fatiga Crònica pot acudir a la consulta de l'endocrinòleg, del
reumatòleg, de l'estomatòleg (sí, sí.... de l'estomatòleg), del
dermatòleg, del neuròleg, del psiquiatre, de l'internista, de
l'otorrino.... Molt possiblement, cadascun d'ells, observarà
disfuncions i anomalies. I també, algun d'ells, una mica més
agosarat, elaborarà una explicació causal situada, òbviament,
dins la seva parcel·la d'especialització. La cara més perversa
d'aquesta realitat és que, algun professional sense escrúpols
pot veure en la SFC -malaltia multisistèmica crònica-, una font de
guanys, tanmateix crònica. Fa uns mesos, en algun lloc vaig llegir
que, entre els nous llicenciats, no hi ha metges que vulguin
dedicar-se a estudiar la SFC. Aquesta malaltia es resisteix d'una
manera insultant a ser classificada. És un pou immens, on qualsevol
llum pot esdevenir un miratge. Per què dedicar els esforços a
estudiar una cosa tan difícil d'abastar i tan plena d'incerteses,
quan resulta molt més pràctic, útil i productiu, dedicar-los a
una parcel·la ben delimitada i aplicada?... Per què dedicar-nos a
la fenomenologia de l'esperit, quan podem millorar la tècnica dels
implants capilars o dentals?... La conseqüència de tot plegat és que la
SFC és una malaltia "en terra de ningú". Dins d'un marc
de comprensió fragmentador, estar present en tots els elements
equival a estar absent de tots ells. I el resultat per al malat és,
també, sentir-se perpètuament derivat, perpètuament desinformat i
perpètuament desorientat. Barcelona, 12 de maig de 2006 |
