No m'he sentit mai especialment atret pel jazz i potser per això coneixia poc Jarrett. No obstant, entre els meus discos tinc la seva versió de les Variacions Goldberg  i també la versió que l'any 1994 va fer de les sonates per a viola da gamba i clavicèmbal de Bach, en companyia de la violista Kim Kashkashian. Malgrat conèixer-lo poc, però, recordo que en més d'una ocasió m'havia parat a pensar en la grandesa  que ha de tenir un músic que és capaç de situar-se per damunt dels estils i de les convencions, i fer música tan sincera i reeixida com la que surt de Keith Jarrett. Després, quan m'he atansat una mica a la seva figura, he trobat una aclaparadora coincidència en les opinions que diuen d'ell que és un feix de música, un autèntic esclat de passió, ja sigui improvisant amb el seu legendari trio o tocant Bach al clavicèmbal. A aquest home, que no se sap ben bé si és un blanc que sembla negre o un negre que sembla blanc, als establiments de discos tampoc saben gairebé on classificar-lo, si a la secció de "clàssica" o a la secció de "jazz". Generalment, se'l troba a totes dues. Potser perquè aquest home és inclassificable. Potser perquè aquest home és música.

Diuen que Jarrett aconsellava als seus alumnes que toquessin com si fos l'última vegada que podrien fer-ho. Ell mateix explica que a finals de 1996, en un concert a Itàlia, va tocar convençut que aquella seria, realment, l'última vegada. Es trobava malament i era evident que estava malalt, però encara no sabia de què. Un dia de novembre de 1996, el cos i l'esperit d'aquest home inclassificable havien estat posseïts per una malaltia estranya, sense rostre, inhabilitant i cruel, amb un nom equívoc i poc conegut: Chronic Fatigue Syndrome o, entre nosaltres, Síndrome de Fatiga Crònica.

Per a Jarrett, es va fer la nit... La seva frenètica activitat va quedar bruscament aturada. No tinc coneixement de cap testimoni sobre el desenvolupament i vivències associades a l'eclosió de la seva malaltia. No va ser fins passats gairebé quatre anys que Keith Jarret va tornar a aparèixer, aquest cop, però, no acompanyat de Gary Peacock i Jack DeJohnette, sinó en solitari.

No m'he sentit mai especialment atret pel jazz, però escoltar The Melody At Night, With You, em va fer tremolar. És un disc intimista i introspectiu, gravat a casa seva i dedicat a la seva esposa Rose Anne. Aquest home inclassificable, que ha compost obres orquestrals i de cambra, que ha gravat Shostakovich i Bach, juntament amb memorables actuacions amb el seu trio, ens parla ara amb veu baixa i d'una manera sublim del seu sofriment, dels seus interrogants, d'amor i de vida.

Desconec quina és la situació actual, pel que fa a l'evolució de la seva malaltia. Després d'aquell magnífic àlbum, en van sortir altres i Jarrett ha tornat a actuar i  a gravar amb el seu trio, encara que d'una manera més espaiada. Se l'ha pogut tornar a veure damunt l'escenari, genial com sempre. En alguna ocasió he llegit alguna referència on es dóna per fet que aquest torrent de passió inclassificable, ha superat la Síndrome de Fatiga Crònica. Certament seria meravellós que fos així...

Un dia de gener de 2002, la Síndrome de Fatiga Crònica va picar a la porta de casa meva. Des d'aleshores, la seva presència no m'ha abandonat ni un sol dia. La SFC no ha posseït el meu cos, però si la meva ànima. La SFC no ha enterbolit el meu pensament ni m'ha deixat extenuat, però ha fet una cosa encara molt pitjor: posar-se sobre una persona molt pròxima i molt estimada.

Durant aquests darrers quatre anys he pogut aproximar-me a la crueltat d'aquesta malaltia, sense rostre, invisible. Els meus instruments m'han ajudat molt, i també l'administració selectiva de Vivaldi i Bach, per via intravenosa. He vist com la SFC ha jugat amb mi, fent-me creure en ocasions que arribava a comprendre-la una mica. L'he vist jugar amb els metges, fent-los creure que la comprenien per, a la fi, deixar-los a tots sense paraules i sense arguments. He vist parlar de la SFC des del terreny de la neurologia, de l'endocrinologia, de la reumatologia... He sentit nombroses hipòtesis sobre el seu origen, des de les més psicològiques fins a les més biològiques. Des de les que parlen de sobrecàrrega d'estrés fins les que parlen dels efectes nocius de les antenes de telefonia. Des de les que ens ho expliquen per una infecció vírica fins les que ho expliquen per una intoxicació per insecticides.  He pogut conèixer persones malaltes i persones afectades (les persones que convivim amb malalts som, sense cap mena de dubte, afectades). Però no he conegut encara ningú que parli en passat de la malaltia: la SFC ens reitera salvatgement la seva condició d'alteració crònica, altament dolorosa i altament invalidant.

Aquesta malaltia inclassificable, que va apoderar-se un dia del cos i de l'ànima d'un home inclassificable, sembla tenir una predilecció pels temperaments apassionats. L'únic goig que m'ha aportat el contacte amb la SFC ha estat el fet de descobrir que totes les persones malaltes que he pogut conèixer de prop, són gent entregada i, en un o altre aspecte, admirables.

És per això que, no havent-me sentit mai especialment atret pel jazz, actualment escolto Jarrett amb esperança...

Barcelona, 21 de gener de 2006