| L'inescrutable
misteri del vernís
Vaig arribar per primer cop al taller del mestre
un dissabte de gener. Fins
aleshores havíem parlat només per telèfon i estava realment impacient
per conèixer-lo. Des de l'aeroport vaig endinsar-me en aquella
ciutat que vaig trobar força anodina, fins arribar a aquell carrer
costerut i convencional, on segurament ningú hagués pogut pensar que
s'amagava un espai tan màgic. Com un clau, vaig plantar-m'hi a l'hora
convinguda. El mestre encara no havia arribat i la persona que em va
rebre em va convidar a passar al taller. Vaig entrar-hi sense poder evitar
certa incomoditat, una mena de sensació d'accedir a un santuari, de
profanar un espai molt i molt personal. No havia vist, fins aleshores, un
taller tan primoterament ordenat. La meva mirada anava repassant tots els
racons amb curiositat i alhora, amb sorpresa. Res semblava col·locat a
l'atzar. Tot semblava estar just en el seu lloc. Les gúbies i enformadors
lluïen i no calia tocar-los per percebre que estaven perfectament
esmolats, a punt de treballar. Els ribotets, eines de mesura, llimes,
ganivetes... tot col·locat amb extrema precisió, amb suports de fusta
treballats i adaptats a cadascuna de les eines. Recordo que sobre el banc
de treball hi havia un fons amb riscles de violoncel. I va ser aleshores
quan vaig veure, per primer cop, aquell flascó... En un racó del taller hi havia una antiga
calaixera rematada amb un sobre de marbre blanc. Al damunt, un conjunt de
pots de vidre, de formes i mesures irregulars, col·locats a l'atzar,
encara que d'una manera sorprenentment harmònica, formant un conjunt
preciós. Gairebé tots els recipients portaven etiquetes de resines i
colorants ben coneguts: goma gutta, sandaracca, copal de Manila, benjuí...
Potser per això em vaig fixar més en aquell flascó de vidre que hi
havia al fons. Era el recipient més gros i, a diferència dels altres,
contenia un líquid i no estava etiquetat. El fet que es trobés envoltat
d'altres recipients que contenien resines em va abocar a la lògica
conclusió que aquell pot contenia, sense cap mena de dubte, el vernís
utilitzat pel mestre. Era un pot de vidre vell, de color de caramel i
en el seu interior, més que veure's, podia intuir-se una substància líquida,
aparenment melosa. El pot devia tenir uns tres litres de capacitat i es
trobava ple fins a unes 3/4 parts. Resultava obvi, per la presència, que
aquella preparació feia anys que esperava pacientment sobre aquella
calaixera i, molt probablement -vaig començar les meves fabulacions- el
mestre, de tant en tant, l'obria per envernissar algun instrument. He de
confessar que, en aquella època, encara compartia parcialment la difosa
creença, segons la qual, la qüestió dels vernissos va acompanyada
sempre d'una certa dosi de secretisme, misteri i tabú. En aquella estona
que vaig romandre sol al taller, vaig establir una secreta i inexplicable
connexió amb aquell flascó... Havien passat tres anys i les meves visites al
taller del mestre, en aquell període, havien estat força freqüents.
Admirava i admiro moltes coses en la seva forma de treballar i d'entendre
l'ofici. Mica en mica em vaig veure regalat amb la seva amistat i
vam compartir hores de taller i també hores d'audició musical. La seva
devoció per l'òpera italiana era només comparable a la seva devoció
pel treball ben fet. Vam parlar moltes vegades de qüestions vinculades a
aspectes constructius, a la física i a la mecànica de l'instrument.
Gairebé mai, però, vam parlar de vernissos. Quan, en el decurs d'una
conversa, ens aproximàvem a aquesta qüestió, semblava que entràvem en
un núvol de boira... Sempre vaig respectar aquest silenci del mestre i
mai vaig forçar-lo a traspassar un llindar que jo clarament podia
percebre que existia. Aquesta circumstància alimentava encara més la
meva curiositat per aquell misteriós flascó de vidre, que continuava
sempre present al damunt de la calaixera. Va passar més temps i les meves visites al
mestre van ser més espaiades. Tenia prou confiança per preguntar-li per
moltes coses, però el pot de vidre s'havia convertit, únicament per pròpia
iniciativa, en una qüestió tabú i mai vaig gosar preguntar-li pel
contingut d'aquell recipient.. Cada cop que el visitava podia observar que
el nivell d'aquell líquid melós havia baixat. Intentava precisar la
diferència en relació a la visita anterior i em preguntava quants
instruments hauria envernissat amb ella.... Havien transcorregut ja més de deu anys des
d'aquell dissabte de gener. En aquell període havia experimentat molt amb
vernissos i, en algunes ocasions, lluny d'aquella ciutat i d'aquell carrer
costerut, em venia al pensament la imatge d'aquell recipient, que havia
esdevingut una mena d'icona mental, una representació gràfica i
idealitzada d'allò que, amb el meu treball, cercava. Era un diumenge de primavera i aquest cop vaig
visitar el mestre acompanyat de la meva esposa. Només entrar al taller
vaig saludar amb la mirada el recipient de vidre, que continuava al seu
lloc de sempre amb el contingut, això si, una mica més minvat. Aquell
dia vam trobar el mestre especialment content, gairebé exultant. Havia
acabat un fantàstic violoncel que em va mostrar ufanós. Me'l va posar a
les mans per tal que el provés i jo el vaig entomar, encomanat del seu
entusiasme. El mestre havia oblidat que jo no sé tocar el violoncel i jo,
per un moment, també. Va ser en aquesta atmosfera d'eufòria que poc
després, sense pensar-ho i assenyalant el flascó, vaig abocar-li la
pregunta: - Aquest és el vernís greixós que fas servir
per als teus instruments?... El mestre se'm va quedar mirant fixament, amb un
somriure contingut. Vaig tenir la sensació que, de sobte, havia quedat al
descobert el meu secret idil·li amb aquell pot de vidre... - Vols conèixer el secret del meu vernís? El mestre no deixava de mirar-me, somrient. De
sobte es va girar d'esquena i va acostar-se a una vitrina on guardava
peces més delicades. Amb una lentitud segurament intencionada va furgar
dins la vitrina i va tornar cap a nosaltres, duent a les mans tres gotets
de "chupito". La meva dona i jo, vam agafar els gotets mentre el
mestre prenia cerimoniosament aquella mena de sant grial. Va començar a
servir. - És un licor de fruites que preparo jo. És
extraordinari i el reservo per a les grans ocasions... I vam combregar tots tres amb aquella meravellosa
essència. Ja fa molt temps que estic convençut que l'únic misteri dels vernissos rau en el treball personal i intransferible, i aquell diumenge de primavera, vaig rebre, al taller del mestre i en forma de "chupito", una gran lliçó sobre aquest tema.
Barcelona, 25 de febrer de 2007. |
|||