Vaig arribar per primer cop al taller del mestre un dissabte de gener. Fins aleshores havíem parlat només per telèfon i estava realment impacient per conèixer-lo. Des de l'aeroport vaig endinsar-me en aquella ciutat que vaig trobar força anodina, fins arribar a aquell carrer costerut i convencional, on segurament ningú hagués pogut pensar que s'amagava un espai tan màgic. Com un clau, vaig plantar-m'hi a l'hora convinguda. El mestre encara no havia arribat i la persona que em va rebre em va convidar a passar al taller. Vaig entrar-hi sense poder evitar certa incomoditat, una mena de sensació d'accedir a un santuari, de profanar un espai molt i molt personal. No havia vist, fins aleshores, un taller tan primoterament ordenat. La meva mirada anava repassant tots els racons amb curiositat i alhora, amb sorpresa. Res semblava col·locat a l'atzar. Tot semblava estar just en el seu lloc. Les gúbies i enformadors lluïen i no calia tocar-los per percebre que estaven perfectament esmolats, a punt de treballar. Els ribotets, eines de mesura, llimes, ganivetes... tot col·locat amb extrema precisió, amb suports de fusta treballats i adaptats a cadascuna de les eines. Recordo que sobre el banc de treball hi havia un fons amb riscles de violoncel. I va ser aleshores quan vaig veure, per primer cop, aquell flascó...

En un racó del taller hi havia una antiga calaixera rematada amb un sobre de marbre blanc. Al damunt, un conjunt de pots de vidre, de formes i mesures irregulars, col·locats a l'atzar, encara que d'una manera sorprenentment harmònica, formant un conjunt preciós. Gairebé tots els recipients portaven etiquetes de resines i colorants ben coneguts: goma gutta, sandaracca, copal de Manila, benjuí... Potser per això em vaig fixar més en aquell flascó de vidre que hi havia al fons. Era el recipient més gros i, a diferència dels altres, contenia un líquid i no estava etiquetat. El fet que es trobés envoltat d'altres recipients que contenien resines em va abocar a la lògica conclusió que aquell pot contenia, sense cap mena de dubte, el vernís utilitzat pel mestre. 

Era un pot de vidre vell, de color de caramel i en el seu interior, més que veure's, podia intuir-se una substància líquida, aparenment melosa. El pot devia tenir uns tres litres de capacitat i es trobava ple fins a unes 3/4 parts. Resultava obvi, per la presència, que aquella preparació feia anys que esperava pacientment sobre aquella calaixera i, molt probablement -vaig començar les meves fabulacions- el mestre, de tant en tant, l'obria per envernissar algun instrument. He de confessar que, en aquella època, encara compartia parcialment la difosa creença, segons la qual, la qüestió dels vernissos va acompanyada sempre d'una certa dosi de secretisme, misteri i tabú. En aquella estona que vaig romandre sol al taller, vaig establir una secreta i inexplicable connexió amb aquell flascó...

Havien passat tres anys i les meves visites al taller del mestre, en aquell període, havien estat força freqüents. Admirava i admiro moltes coses en la seva forma de treballar i d'entendre l'ofici.  Mica en mica em vaig veure regalat amb la seva amistat i vam compartir hores de taller i també hores d'audició musical. La seva devoció per l'òpera italiana era només comparable a la seva devoció pel treball ben fet. Vam parlar moltes vegades de qüestions vinculades a aspectes constructius, a la física i a la mecànica de l'instrument. Gairebé mai, però, vam parlar de vernissos. Quan, en el decurs d'una conversa, ens aproximàvem a aquesta qüestió, semblava que entràvem en un núvol de boira... Sempre vaig respectar aquest silenci del mestre i mai vaig forçar-lo a traspassar un llindar que jo clarament podia percebre que existia. Aquesta circumstància alimentava encara més la meva curiositat per aquell misteriós flascó de vidre, que continuava sempre present al damunt de la calaixera.

Va passar més temps i les meves visites al mestre van ser més espaiades. Tenia prou confiança per preguntar-li per moltes coses, però el pot de vidre s'havia convertit, únicament per pròpia iniciativa, en una qüestió tabú i mai vaig gosar preguntar-li pel contingut d'aquell recipient.. Cada cop que el visitava podia observar que el nivell d'aquell líquid melós havia baixat. Intentava precisar la diferència en relació a la visita anterior i em preguntava quants instruments hauria envernissat amb ella....

Havien transcorregut ja més de deu anys des d'aquell dissabte de gener. En aquell període havia experimentat molt amb vernissos i, en algunes ocasions, lluny d'aquella ciutat i d'aquell carrer costerut, em venia al pensament la imatge d'aquell recipient, que havia esdevingut una mena d'icona mental, una representació gràfica i idealitzada d'allò que, amb el meu treball, cercava.

Era un diumenge de primavera i aquest cop vaig visitar el mestre acompanyat de la meva esposa. Només entrar al taller vaig saludar amb la mirada el recipient de vidre, que continuava al seu lloc de sempre amb el contingut, això si, una mica més minvat. Aquell dia vam trobar el mestre especialment content, gairebé exultant. Havia acabat un fantàstic violoncel que em va mostrar ufanós. Me'l va posar a les mans per tal que el provés i jo el vaig entomar, encomanat del seu entusiasme. El mestre havia oblidat que jo no sé tocar el violoncel i jo, per un moment, també. Va ser en aquesta atmosfera d'eufòria que poc després, sense pensar-ho i assenyalant el flascó, vaig abocar-li la pregunta: 

- Aquest és el vernís greixós que fas servir per als teus instruments?...

El mestre se'm va quedar mirant fixament, amb un somriure contingut. Vaig tenir la sensació que, de sobte, havia quedat al descobert el meu secret idil·li amb aquell pot de vidre...

- Vols conèixer el secret del meu vernís?

El mestre no deixava de mirar-me, somrient. De sobte es va girar d'esquena i va acostar-se a una vitrina on guardava peces més delicades. Amb una lentitud segurament intencionada va furgar dins la vitrina i va tornar cap a nosaltres, duent a les mans tres gotets de "chupito". La meva dona i jo, vam agafar els gotets mentre el mestre prenia cerimoniosament aquella mena de sant grial. Va començar a servir.

- És un licor de fruites que preparo jo. És extraordinari i el reservo per a les grans ocasions...

I vam combregar tots tres amb aquella meravellosa essència.

Ja fa molt temps que estic convençut que l'únic misteri dels vernissos rau en el treball personal i intransferible, i aquell diumenge de primavera, vaig rebre, al taller del mestre i en forma de "chupito", una gran lliçó sobre aquest tema.

Barcelona, 25 de febrer de 2007.