| M'interessaven, però,
cada cop més, altres aspectes relacionats amb la pedagogia musical, amb
la personalitat de l'artista, amb el fet creatiu, amb la percepció i els
atributs del so, amb els efectes de la música sobre el comportament... i
em vaig llicenciar en psicologia clínica a la Universitat de Barcelona.
Com a psicòleg em vaig interessar tanmateix per molts altres aspectes. La meva activitat professional va anar derivant cap
a qüestions relacionades amb la formació, la gestió dels recursos
humans i la comunicació en totes les seves expressions. Paral·lelament
continuava viu el meu interès per l'organologia en general i els cordòfons
en particular.
Un dia de l'any 1985 vaig rebre una trucada. Era
un conegut meu que m'explicava que un parent seu havia mort. Entre les
seves coses havien trobat un violí. Es va adreçar a mi per tal que
l'orientés sobre l'estat i la qualitat de l'instrument. Me'l vaig endur a
casa.
Tenia signes evidents d'haver estat molts anys
tancat dins el seu estoig. Les seves cordes, encara de budell, estaven
totes trencades. Havia estat construït per un luthier de París a mitjans
del segle XVIII. Vaig cercar el nom d'aquell autor en tots els diccionaris
de luthiers, en totes les publicacions que tenia a l'abast i vaig
preguntar tothom. Ningú no en sabia res. I va ser precisament
aquest fet el que em va fascinar...
Havia tingut a les mans molts altres instruments
antics, però no havia experimentat fins aleshores aquella sensació. No
era l'antiguitat, no era la qualitat constructiva ni sonora de
l'instrument. No era la seva bellesa ni el seu so. El que em va fascinar
fou el miracle de la pervivència . Aquell missatge que m'havia arribat
d'un luthier francès totalment oblidat em va donar la clau, em va
explicar moltes coses, i em va fer reviure sensacions i emocions que
venien de molt lluny. Va ser aleshores quan vaig comprendre que tenia una
tasca pendent. |
| A partir d'aquell moment
vaig començar a moure'm. Vaig viatjar per primer cop a Cremona, vaig
muntar el meu taller, vaig començar a experimentar amb vernissos i vaig
començar a construir.
No m'he format a Cremona, ni a Mittenwald, ni a
Mirecourt i m'agrada definir-me com a violer autodidacta. He rebut
mestratges d'algunes persones per a mi molt apreciades, com el luthier
José Ángel Chacón, mestre i amic. D'ells valoro, per damunt de tot, allò que
m'han transmès de la seva filosofia i la seva estimació per l'ofici.
Però fonamentalment els meus mestres han estat l'observació minuciosa de
centenars d'instruments, l'assaig i l'error, la intuició,
l'experimentació i un persistent sentiment d'humilitat davant del que
considero una de les mes grans creacions de l'ésser humà.
Tinc la sort de viure i treballar al cor de
l'Eixample de Barcelona i m'identifico plenament amb el seu esperit. La
passió pel detall, la sensualitat de les formes i el seu asimètric
concepte de la perfecció i la bellesa, han estat també els meus mestres.
Com a luthier em centro en la construcció del
violí i la viola. Són els instruments que puc imaginar, construir i fer
sonar. Puc provar-los personalment en tots els registres i per a mi això
és important. La meva formació en el mètode científic m'aporta
elements per separar el gra de la palla i no entrar en les esotèriques
explicacions que hom dona a fenòmens que poden explicar-se perfectament
des de la mecànica, l'acústica i la tècnica constructiva. Aquesta visió
més científica no m'impedeix, però, creure profundament que els violins
tenen ànima (no la d'avet, sinó l'altra). I que aquesta ànima té molt
a veure amb les persones que l'han creat i l'han ajudat a créixer.
|
|
